Es avui, Dilluns 26 de setembre el Dia europeu de les llengües. Ho podriem celebrar si la nostra de llengua fos reconeguda a les institucions europees. Com que no és el cas em sembla poc digne de participar-hi. Vec una manera significativa de participar-hi. Caldria que aquest dia tots els Catalans i especialment els qui son a les institucions europees quedin totalment muts amb la boca tapada.
De l’indignaciὀ a la resistència
Ambivalència de les coses humanes. La caiguda del mur de Berlín fou un gran moment d’alliberament. Els règims grisos enllà del mur complien tanmateix una funciὀ positiva. La por del comunisme feia que el capitalisme es mantenia a ratlla. Els ideὁlegs parlaven d’economia social de mercat i fins i tot d’Estat-providència. Les urpes rapinyaires s’embolicaven de guants de vellut. Ara tot aixὁ s’ha acabat. El mὀn ja no el dirigeixen més els Estats. Els polἰtics han d’acatar els diktats de l’oligarquia financera mundialitzada. Sὀn ells que manen i que fan anar daus falsificats en aquest casino cosmopolita en el qual estan transformant el planeta. Els « limpiabotes » ideolὁgics canten les excel.lencies del « liberalisme » : la guineu lliure en el galliner lliure… Fins ara semblava que aixὁ no tenia aturador. Utilitzaven amb gran mestria uns anestesiants potents. La televasiὀ –com canta en Giner – aquest nou opi del poble , funciona a ple rendiment. Perὁ és possible que hagim entrat en un nou perἰode revolucionari. Al Magreb i al Makreix han passat ràpidament de l’indignaciὀ a la resistència. A Grècia, els oligarques, els poders fàctics, ho tenen pelut. Els pobles sὀn al carrer. Ja van més enllà de l’indignaciὀ. Aguanta encara la Bastille del deute. Fins a quan?
Maore- Maiota- 101è departament francès
De l’imperi colonial francès subsisteixen encara alguns confetis que permeten a la Gran Nacio – les majuscules queden petites – de desplegar els tres colors de la bandera arreu del mon.. Maore, illes de l’arxipèlag de les Comores, és un d’aquests confetis. Quan les Comores triaren l’independència amb una majoria aclaparadora Maore, per raons historiques, fou l’excepcio. Tot i que el referendum era organitzat pel conjunt de l’arxipèlag l’Estat francès decidi de mantenir la seva jurisdiccio sobre aquesta illa que havia comprat al sultà de torn a mitjans segle XIX. Si Nova Caledonia fa part dels territoris considerats com a No Autonom pel Comitè especial de descolonitzacio de les Nacions Unides no és pas el cas de Maore. De fet el referendum del 2009 va aprovar l’estatut de departament-regio amb una majoria aclaparadora d’uns 90%. La Ministre francesa d’ultra mar, Sra Marie Luce Penchard, va recordar que els Maoresos eren francesos abans que ho fossin els Nissards o els Savoians. En els tres casos els pseudo referendums no justifiquen res.
Eleccions cantonals els resultats
Un cop més hem pres una bufetada a les eleccions. Tot i una campanya molt activa i amb mitjans els candidats de Convergència no arriben a l’1,5% dels sufragits expressats de mitjana. En quant al catalanista disfressat de PRG, l’amic Ramon Faura, que també havia fet una campanya valorosa, i que tenia el pretès recolzament de la màfia pseudo socialista local, arriba pas als 4%. Un dia potser nos farem grans i nos plantejarem seriosament com ho hem de fer. Tanmateix cal agrair a Convergència la demostracio repetida del fet que els diners no ho poden pas tot. Demostracio que per un home d’esquerra és finalment encoratjadora…
hivern i primavera al Magrib
Primavera i hivern al Magrib
El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi. Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ? Petita mirada enrera : fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy. Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée. Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ». L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar alguns « Mirage », Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars. El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor. A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…). Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli. Amnistia o amnèsia, cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie a Escocia (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos). Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories. Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ. Es una minoria perseguida. Segons Jacques Leclerc, universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats. Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara). Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera. El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat. L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats. Els militants berbers, com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi. Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat, l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale, havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali, l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta . Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta. Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil. El que no és ambigu en la resoluciὀ és l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda l’Una Grande i Libre de qui sabeu. Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments. N’hi haurà prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ? Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa. Es una veritat grossa com una casa. Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega. Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro. Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni, ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades. La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa. Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.
El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits. Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble. Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària. I mentrestant Obama balla la samba. Déu meu, quin mὀn !
Primavera i hivern al Magrib
El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi. Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ? Petita mirada enrera : fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy. Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée. Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ». L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar alguns « Mirage », Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars. El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor. A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…). Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli. Amnistia o amnèsia, cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie a Escocia (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos). Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories. Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ. Es una minoria perseguida. Segons Jacques Leclerc, universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats. Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara). Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera. El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat. L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats. Els militants berbers, com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi. Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat, l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale, havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali, l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta . Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta. Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil. El que no és ambigu en la resoluciὀ és l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda l’Una Grande i Libre de qui sabeu. Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments. N’hi haurà prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ? Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa. Es una veritat grossa com una casa. Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega. Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro. Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni, ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades. La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa. Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.
El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits. Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble. Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària. I mentrestant Obama balla la samba. Déu meu, quin mὀn !
Tragèdies japoneses: humilitat i orgull
Les tragèdies japoneses : humilitat i orgull
Terra trèmol, tsunami, foc nuclear, una vegada més el Japὀ viu unes hores tràgiques. I també la humanitat que segueix, practicament impotenta aquest martiri. Més endavant se n’haurà de treure les lliçons. Entre altres la de l’oportunitat de mantenir sobre Europa i al mὀn l’espasa de Dàmocles de l’energia nuclear.
La ràpida successiὀ de desastres naturals arreu del planeta aquests ὐltims anys mostra malauradament l’impotència del gènere humà quan es desfermen els elements naturals. En treiem evidentment una lliçὀ d’humilitat : Els humans no sem ni un bri de palla enmig de l’inabastable univers i de les seves forces.
Perὁ l’estoicisme de la poblacio japonesa, l’heroisme dels qui intenten apagar el foc nuclear, la senzilla dignitat de l’imperador Aki Hito, tota aquesta fortalesa moral cara a l’adversitat, posen l’home molt per sobre de les forces cegues que intenten destruir-lo.
Més sobre les eleccions cantonals
Més sobre les eleccions Cantonales
L’altre dia m’he deixat al tinter la participaciὀ d’un grup encapçalat per un personatge singular en l’escenari rossellonès, Raymond-Ramon Faura. Raymond-Ramon és un home jove, d’una gran i encantadora personalitat, perὁ una personalitat que sembla desdoblar-se. Per la cultura és Ramon. Per la polἰtica Raymond. Cronologicament hi ha Ramon. Ell és el creador fa deu anys dels Angelets de la Terra. Qui no ha vist un dia o altre l’espetegant logotip d’aquesta entitat : dos trabucs alats i creuats sobre el nostre escut losanjat. A l’inici es veia sobretot als partits de la USAP. Els Angelets eren com un club més d’aficionats. El gruix del seus simpatitzants li ve probablement d’aquἰ. Ha sabut fer evolucionar aquesta joventut cap a accions més compromeses amb la llengua i la cultura amb una revista, una exposiciὀ sobre els països catalans, el toc català d’una estructura municipal pels joves , l’organitzaciὀ de vetllades musicals a la Universitat de Perpinyà, la creaciὀ d’un grup de correfocs i diables etc. Aquest dinanisme li ha obert un justificat crèdit a prop de diverses autoritats i personalitats al Sud. Últimament va fomentar, amb diversos artistes, el Col.lectiu Joan Pau Gine que vol estimular la creaciὀ en català dels cantants i mὐsics siguin individus o bandes. Aixἰ és que hem tingut entre altres una magnἰfica interpretaciὀ en amazigh de l’Estaca. Fa quatre anys va iniciar l’organitzaciὀ de la « Setmana per la Llengua » festival itinerant amb una vetllada de poesia multicultural, la presentaciὀ d’un film en català – enguany « Pa negre » – una vetllada de teatre (Font Freda) i dues vetllades amb bandes musicals. Un dels mèrits d’aquestes animacions és la voluntat de promoure i integrar tota mena d’immigrants. Vet aquἰ per Ramon-Jekyll. Vejam ara Raymond- Hyde. Quan va per polἰtica Raymond Faura amb el mateix dinamisme , lideratge, i voluntat d’integraciὀ, es fica la bandera catalana a la butxaca. En el nom del moviment que havia muntat quedava alguna cosa de català : es deia « Politcat ». Aquest deix d’identitat d’ara endavant és esborrat. El nom del moviment és ara « Politic66 ». Raymond ho justifica dient que Politicat.fr no era disponible a la xarxa. Fins ara, eleccions municipals, cantonals o europees, Raymond i/o el moviment es volia independent dels altres partits. Ja no és el cas. Raymond acaba d’adherir al Parti radical de gauche (P.R.G.) . De fet una mena d’apèndix del « Parti socialiste ». Precisament es presenta al Canton de Perpignan Cabestany amb el recolzament d’aquest ὐltim partit. I aquἰ la cosa esdevé preocupant. Entre altres coses el President del P.R.G. Sr Baylet, amo de la « Dépêche du Midi », es proposa de posar a disposiciὀ del reietὀ de Montpeller i Perpinyà, el « socialiste » Sr Bourquin, els seus mitjans de comunicaciὀ. L’Indépendant té tots els defectes del mὀn mes és encara un diari d’aquἰ. Cal fins i tot que caigui aquest ὐltim i dèbil reducte per mor que la nostra completa absorpciὀ per la terapolis montpellerenca sigui completa i definitiva. Altra cosa tan o més greu : aquest partit és una mena d’ectoplasma on hi cap tothom. Entre altres hi trobem un gran enemic de tots els pobles de l’hexàgon, el batlle de Bastia, el cors Zucarelli. Recordem que el dit senyor va venir a Perpinyà no fa gaire convidat per l’ultra jacobino-bonapartista entitat anomenada Association de Défense des Pyrénées Orientales dans la République. Aquesta entitat fou fundada fa tres anys pel Sr. Olivier Amiel. Conseller del dit Bourquin quan era Président du Conseil Général, el Senyor Amiel acaba d’ésser nomenat responsable de l’àrea de Culture del partit de l’antic ministre Chevénement, el Mouvement républicain et Citoyen (M.R.C.). És ell Chevénement qui havia nomenat el Préfet Bernard Bonnet a Cὁrsega desprès de l’assessinat del Préfet Claude Erignac. Ens l’havia tret de sobre precisament perquè havia apreciat la seva lluita contra la llengua i la cultura catalanes. Era l’home de la situaciὁ, deia. Li van donar poders de proconsul. Hom sap com la cosa va acabar.
Tot aixὁ, amic Ramon, fa pudor. No podes desfer el Dilluns lo que has fet el Diumenge. Confii que un dia Ramon Jekyll arribarà a se desfer de Raymond-Hyde. Malauradament el paἰs no pot esperar gaire. Necessitem Ramon Faura a la polἰtica catalana.
Eleccions cantonals al Rossello
Votarem aquest mes de Març al Rossellὀ per renovar 16 dels 31 membres del Conseil Général és a dir de l’Assemblea que decideix de la politica del Département des Pyrénées Orientales. La circumscripciὀ electoral és el Canton. Cada Canton elegeix un Conseiller a l’escrutini uninominal majoritari a dos torns Com Janus el Département té dues cares. D’una banda és una circumscripciὀ administrativa de l’Estat amb el seu representant el Préfet. D’altra banda i subsidiàriament és la col.lectivitat territorial que es regeix sota el control del representant de l’Estat. Doble cara com Janus, sἰ, perὁ les males llengües dirien que, a diferència del Déu dels Romans, la col.lectivitat, ella, ignora el passat i no sap veure l’avenir. Sἰmptome d’aquesta greu ceguesa el lema de l’instituciὀ : « L’accent catalan de la République française » (sic !) Bé, doncs, als qui toca aniran a votar. Amb el nivell d’atur que coneixem ja podeu pensar que sὀn molts els candidats. Els entesos diuen que la majoria que és del Parti Socialiste no canviarà. No vull entrar-hi. En diria de massa grosses. Perὁ si més no m’agradaria fer algun comentari sobre la posiciὀ dels partits catalans en aquests comicis. Com tothom sap, a Catalunya-Nord, sem força rics de partits catalans i molt pobres de votants. Pel que fa als partits en tenim quatre que sὀn per ordre cronolὁgic: Esquerra Republicana de Catalunya, Unitat Catalana, Convergència Democràtica de Catalunya i Reagrupament. D’aquests quatre només Unitat és un partit orgànicament independent de Catalunya-Sud encara que tingui un acord de cooperaciὁ amb Solidaritat. ERC i Reagrupament no presenten candidats. Convergència en presenta en gairebé tots el cantons. Pel que fa a Unitat, el seu secretari, Brice Lafontaine havia anunciat que es presentaria al Canton perpinyanenc de St Jaume (la Medina de la Fidelissima) perὁ a l’últim moment hi va renunciar acusant Convergència d’haver-se negat a una entesa electoral i cridant a votar en contra dels seus candidats a Radio-Arrels. A la mateixa antena el representant nord-català de Convergència, Jordi Vera, va explicar que mai havien tingut cap demanda d’entesa directa, que Barcelona havia contestat a la peticiὀ d’Unitat que s’havien de dirigir a la direcciὁ de Perpinyà . Fou un exquisit moment de lliçὀ polἰtica. Cal dir tanmateix que l’exercici no era gens dificil vista la poca traça del candidat a la candidatura d’Unitat, Brice Lafontaine. Jordi Vera va declarar a més a més que seria dificil pel seu partit de trobar un acord amb Unitat puix que el partit germà d’Unitat, Solidaritat, havia votat en contra de l’investidura d’en Mas al Parlament. A travès d’aquest petit incident veiem un cop més com n’és de contraproduent la creaciὁ de sucursals nord-catalanes de partits sud-catalans. Tenim uns problemes de supervivència aquἰ i els problemes polἰtics del sud enterboleixen artificialment les necessàries clarificacions. Cal repetir que sem a anys llums de la situaciὀ del Principat i de les altres terres catalanes sota l’Estat espanyol. Es d’esperar que un dia els responsables polἰtics s’adonin d’aquesta realitat i en treguin junts les conseqüències.
Per la legalitzacio de “SORTU”
El 15 de febrer passat, com a antic diputat europeu, vaig signar la Declaraciὀ sobre la situaciὀ al Paἰs Basc. Vet aquἰ el text d’aquesta Declaraciὁ que tradueixi de l’anglès :
« Un nou escenari s’està obrint al Paἰs Basc – escenari en el qual la soluciὀ de l’actual conflicte pot assolir-se.
Volem subratllar les decisions preses amb l’objectiu de crear un escenari positiu que podria permetre el dialoga i un procès de pau pactat. Entre altres :
– La decisiὀ de l’esquerra abertzale de sotmetre’s al Principis Mitchell i de recorrer únicament a mitjans democràtics i pacἰfics
– La declaraciὀ de Brussel.les
– La decisiὀ d’ETA de declarar un alto el foc permanent, general i internacionalment verificable
Aquestes decisions obren un camἰ esperançador pel Paἰs Basc, un camἰ qui, ho esperem, acabarà amb la soluciὁ del conflicte i un escenari de pau duradora al Paἰs Basc.
Nosaltres, antics membres del Parlament Europeu, desitgem subratllar :
– Com ho van fer en el cas del procès de pau a Irlanda, les institucions europees podrien jugar un paper important per a promoure el procès de pau al Paἰs Basc. En aquest sentit , la resoluciὀ aprovada pel Parlament a l’octubre del 2006 fou un important pas endavant. El Parlament demanà a la Comissiὀ de prendre mesures convenients per a promoure la pau al Paἰs Basc. Ara ha vingut el temps de donar vigència en aquesta resoluciὀ.
– També creiem que com que l’Esquerra Abertzale s’ha compromès en l’ús de mitjans exclusivament pacἰfics i democràtics cal que sigui legalitzada per mor de fer que aquest procès sigui irreversible i que pugui donar lloc a un procès de converses multipartidistes
En conclusiὀ voldriem encoratjar el nostres col.legues del Parlament Europeu de treballar per ajudar a la soluciὀ de l’últim conflicte vigent al cor d’Europa »
Els Principis Mitchell sὀn els sis principis que van permetre a la comissiὀ internacional encapçalada pel senador dels U.S.A. George Mitchel d’assolir la pacificaciὀ a Irlanda del Nord.
La declaraciὁ internacional de Brussel.les fou, aviat farà un any, signada per un gran nombre de personalitats compromeses en la consecuciὀ de la pau. Entre altres John Hume, Desmond Tutu, Mary Robinson, Frederik Willem de Klerk i la Fundaciὀ Nelson Mandela.
Aquest procès té també el recolzament de l’Al.liança Lliure Europea (ALE), el partit que representa, entre altres, les nacions sense Estat de la U. E. (cf. www.e-f-a.org). El President de l’ALE, Eric Defoort, a l’anunci de l’alto el foc d’ETA, va demanar als Estats francès i espanyol de fer un pas endavant per aprofitar aquesta oportunitat histὁrica.
De la mateixa manera l’esquerra abertzale, en el terreny politic intern al reialme d’Espanya, acaba de declarar un nou partit – SORTU – els principis del qual sὀn en coherència total amb els seus plantejaments internacionals i en conformitat absoluta amb la llei de partits. La pilota és ara de la banda d’Espanya. Allà les forces que tenen interès al manteniment de la violència fan tot el possible per impedir la legalitzaciὀ del nou partit. Cal que un cop més no es pugui veure que els independentistes radicals representen una fracciὀ important de l’electorat basc. . Hem de desitjar que triomfi el seny, la justἰcia, la raὀ i la democràcia
“Del Rossello estant”
Acabi de canviar el tἰtol d’aquest blog. Vull explicar el perquè del primer que era : « Del Rossellὀ estant ». Més endavant explicaré el motiu del canvi i el significat de l’actual.
« Del Rossellὀ estant » pot semblar una banalitat que no mereixi comentari. Ho creieu pas ! Ah ! les qüestions de noms d’aquest complicat paἰs nostre ! Vaig ser, ara fa més de tres decennis, un dels promotors de la denominaciὀ de « Catalunya-Nord » per a designar les terres catalanes de l’Estat francès. La rauxa de la joventut ens havia portat a l’afirmacio més rotunda de la unitat de la pàtria.. La millor manera de fer-ho era d’adoptar aquesta terminologia internacional per a designar nacions mig-partides. Com ho havien fet els bascos que eren un exemple i un mirall. Aleshores només fèiem servir el bonic i entranyable nom de « Rossellὀ » per designar la comarca, comarca que es confon amb la plana. El seny i l’experiència, privilegis de l’edat, em porten a matisar aquesta posiciὁ i rescatar el nom de Rossellὁ com a sinὁnim de Catalunya Nord. Quan anexionàren les nostres terres els francesos les van batejar « Province réputée étrangère du Roussillon ». Donàren al conjunt el nom afrancesat d’una part d’aquest. Aquesta metonἰmia tenia precedents en la nostra prὁpia histὁria catalana amb els comtats de Rossellὀ i Cerdanya. Aixἰ és que el comtat del Rossellὀ, a més de la comarca epὁnima incloïa el Vallespir i el Conflent i que la comarca del Capcir també feia part del comtat de Cerdanya.. . Recordem que aquests comtats mantengueren en el sἰ de la monarquia catalano-aragonesa, és a dir fins a l’annexiὀ pel reialme de França, una fesomia prὁpia amb institucions particulars, fet que expressava la titulatura dels comtes-reis.
Crec que aquesta fesomia pròpia les evolucions posteriors a l’annexio la van accentuar. De manera esquemàtica podem dir que la societat sud-catalana s’ha anat construint la major part del temps d’esquena a l’Estat copsat com a cos estranger al paἰs. Al revés la societat nord-catalana s’ha integrat a l’Estat . Un primer pas per l’integracio a França fou realitzat per la noblesa. Amb la creacio, a Paris, per Mazzarino, del Col.legi de les Quatre Nacions, els fills de la noblesa pogueren beneficiar d’una ensenyança privilegiada. Al moment de la Revolució francesa a finals del segle XVIII la pagesia benestant i la burgesia foren afrancesades per la compra de Bens nacionals, és a dir la compra a baix preu de les possessions eclesiàstiques i dels emigrats. França per aquests aprofitats era la garantia de la conservació de l’espoli. Esdevengueren de cop i volta més francesos que els francesos. El poble, ell, tingué d’esperar un segle, a finals del XIX, la creació de l’escola primària,publica, gratuïta, laica, monolingüe francesa, obligatòria. A partir d’aqui l’hemorràgia regular del nostre camp trobava en la funció administrativa –sovint colonial- un exutori que completava la funció assimilacionista de l’escola. Calgué esperar un segle més, la televisió monolingua francesa, per mor que fos emportat l’ultim reducte de la llengua : la llar.
Qui volgui actuar sobre aquesta realitat nacional per reconstruir l’unitat del país ha de tenir present a l’esperit aquestes evolucions divergents dels catalans d’un ban i de l’altre de la frontera estatal.
El Rosselló fou part individualitzada de Catalunya. Tornarà a ser-ne si tenim la intel.ligència de partir de les realitats respectives, sense fer volar coloms.