Aquest acte, que es portarà a terme el dijous 3 de novembre a partir de les 20.00 hores, serà retransmès en directe per a nou les sales de la xarxa El Documental del Mes a través de Webcast. La seu central de l’emissió serà la sala Auditori “Espai Caixa” de Girona. L’acte també comptarà amb la presència de Lluís Borràs, antic psiquiatra d’Andrés Rabadán, protagonista del documental i del director de la pel·lícula Ventura Durall. El Documental del Mes porta a les sales de cinema el documental de Ventura Durall sobre Andrés Rabadán, amb nous testimonis que revelen una realitat més complexa que la que va aflorar al judici de 1994. En un moment en què el cas torna a aparèixer als mitjans pel compliment de la pena, El Perdón té més vigència que mai: Es mereix l’Andrés una segona oportunitat? Perquè va fer el que va fer? Un viatge inquietant a les profunditats de la ment humana.
“La primera vegada que vaig parlar amb l’Andrés Rabadán va ser l’any 2000. Des del 2002 el visito regularment a la presó de torn on es troba tancat. Diagnosticat com a malalt mental, Rabadán va ser tancat en un psiquiàtric penitenciari en el qual havia de romandre durant 20 anys si els psiquiatres no consideraven abans que ja no suposava un perill per a la societat.
Em va costar convèncer-lo de la necessitat d’emprendre un viatge cap al seu propi passat, de furgar en el més profund de la seva ànima, de revisitar aquells temps que el van portar a aquell estat mental i a una situació límit.
A poc a poc, carta a carta, l’Andrés es va anar obrint, explicant-me petites històries íntimes de la seva infantesa, de la seva adolescència, del seu cercle familiar i d’amistats. A poc a poc, vaig arribar a entendre’l i van sorgir dues obres cinematogràfiques que reflecteixen la seva vida interior, les seves pors, els seus anhels i la seva finestra oberta al món: El perdón i Les dues vides d’Andrés Rabadán.” Ventura Durall (Director de El perdón)
Andrés Rabadán (Premià de Mar, Barcelona, 1973) porta més de 15 anys d’un pavelló psiquiàtric penitenciari a un altre. El 1994, quan tenia 20 anys, va descarrilar 3 trens de rodalies i va matar el seu pare amb una ballesta. Va ser un dels casos més mediàtics de la dècada.
Tot i que ja no pren cap tipus de medicació des del 2002, l’Andrés continua empresonat i sotmès a un règim de sortides molt poc generós. Tant és així que no ha estat fins fa pocs mesos, que ha començat a gaudir de permisos per sortir a l’exterior. Paradoxalment si l’haguessin declarat culpable i tractat com un assassí habitual, ja faria anys que gastaria les soles de les seves sabates pels carrers.
A El perdón, Ventura Durall revisita el cas servint-se d’imatges d’arxiu, vídeos domèstics, entrevistes amb advocats, psiquiatres i amb alguns dels periodistes que van cobrir el cas en aquell moment, en algunes ocasions utilitzant formes pròximes a les emprades per la premsa groga.
Dues veus, però, són els que aporten una llum nova al cas: la de Tania Román -germana de l’Andrés- amb declaracions reveladores que denoten disfuncions familiars fins ara amagades; i la del propi Andrés, directe a càmera quan dóna la versió en primera persona de la història, i amagada quan la imatge ens porta a través de les seves il·lustracions, angoixants però esperançadores, sobre la vida a la presó i la seva tortuosa relació amb el passat.
Un anàlisi jurídic i psicològic, un viatge inquietant fins a les profunditats de la ment humana que obliga a l’espectador a qüestionar-se a ell mateix i els seus judicis: perquè l’Andrés va fer el que va fer? Ens mereixem tots una segona oportunitat? Fins on arriba la capacitat de perdonar?
Ventura Durall és guionista, director i productor de documentals i ficcions. Graduat per l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), és fundador de la productora Nanouk Films i director del màster Documental i Societat de l’ESCAC. Entre les seves obres destaquen Les dues vides d’Andrés Rabadán – ficció adjunta a El perdón- i els documentals Isla negra, illa blanca, Hablemos del documental o el premiat La dama dels coloms.
El perdón ha estat seleccionat al Dok Leipzig d’Alemanya, a l’IDFA. Països Baixos i el DocsBarcelona.