El Museu del Cinema inaugura aquest dijous una activitat mensual dedicada al curtmetratge

En Curt és una finestra mensual de projecció de curtmetratge que pretén mostrar la bona salut d’aquest format cinematogràfic.

Cada tercer dijous de mes el Museu del Cinema oferirà una radiografia dels millors curtmetratges actuals a través d’un interessant recorregut per diversos festivals del nostre país i dels premis estatals i europeus del gènere. Una sessió mensual que permetrà a l’espectador veure noves propostes i directors d’aquest format cinematogràfic en auge i en perfecte estat de salut.

Per aquesta primera sessió de dijous 26 de febrer a partir de les 8 dels vespre, el festival convidat és El Festival Europeu de Curtmetratges de Reus i Cambrils. El FEC va néixer a partir de la unió de dos festivals: el FEC Cambrils i el FEC Reus. Així que el FEC Festival té dues seus: a Cambrils es projecten els films a concurs estatal mentre que a Reus es poden veure els curts europeus. La resta de sessions i activitats paral•leles es divideixen entre les dues localitats. És un festival dedicat a curtmetratges europeus i videocreació contemporània. El Projecte FEC entén el curtmetratge com a mitjà i no com a destí, d’aquesta manera dóna cabuda no només a cineastes, sinó també a artistes visuals o plàstics que utilitzen el cinema com a llenguatge expressiu. Un jurat europeu i procedent del món del cinema i les arts fan del FEC un festival amb un criteri personal i únic en el panorama dels festivals de cinema.

En aquesta sessió podrem veure 7 curtmetratge projectats a aquest festival. ¿Dónde está Kim Basinger? de l’Argentí Edouard Deluc una història de ficció en que dos amics aterren a Argentina per celebrar el casament d’un parent i descobrir els plaers de la capital, Buenos Aires, inaugurarà la sessió. L’animació hi tindrà també un espai amb el curtmetratge català Les bessones del carrer ponent d’Anna Solanas i Marc Riba, una història d’ungüents, elixirs, cataplasmes. La Huida del barceloní Victor Carrey és el tercer dels curtmetratges que es projectaran en aquesta sessió; en aquest curt veurem un xiclet, una corretja de gos, una taca a la paret amb la forma d’Austràlia i un semàfor tort… aquests elements per separat tenen la seva pròpia història, encara que la unió de tots ells pot generar-ne una de nova.

La història ambientada a l’Hipòdrom de Lasarte, La gran carrera del basc Kote Camacho i El curtmetratge francès Le miror, una història sobre una persona que viatja desde la seva infància fins a la vellesa en el breu espai de temps en que triga a refrescar-se, seran dues de les propostes que es podran veure juntament amb l’òpera prima com a director d’Àlex Brandemühl Rumbo a peor, una història de l’absurd on dos homes vestits de futbolista deambulen per la natura. Babioles del francès Matray tancarà la sessió, una sessió que té una durada aproximada de 90 minuts.

En Curt tornarà el proper dijous 16 de febrer amb una mostra de curtmetratges projectats a l’Animac de Lleida, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a El Museu del Cinema inaugura aquest dijous una activitat mensual dedicada al curtmetratge

Tahrir. La revolució de la generació Facebook

Obrim l’any 2012  amb la projecció del documental Tahrir, una pel·lícula que ha estat una sorpresa  a diversos festivals. Va guanyar el premi al millor documental al Festival d’Oslo i ha participat a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema de Toronto i fora de concurs a la Mostra de Venècia.

El documental es situa el 25 de gener de 2011. Aquell dia ningú s’imaginava que una manifestació d’un sol dia programada en jornada festiva a la Plaça Tahrir d’El Caire seria el desencadenant d’una revolució absoluta que acabaria amb més de 30 anys de govern totalitari. Durant els 18 dies que van seguir el 25 de gener de 2011, el món va veure milions d’egipcis marxant contra la injustícia, la pobresa i la corrupció. La història d’una revolució gestada i liderada per l’anomenada “generació Facebook” que ha marcat un abans i un després en molts dels països veïns sotmesos a règims antidemocràtics.

Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama són 3 joves egipcis amb una curta però reconeguda experiència en la direcció de documentals i de cinema de ficció independent. Algunes de les seves obres més reconegudes són Everything is gonna be alright! (2005) i The place I call home (2009) de Tamer Ezzat, Her man (2006) d’Ayten Amin o Zay el Naharda d’Amr Salama. Tots tres van participar activament a la revolució que aquest documental retrata.

Comencem a dos quarts de nou i és gratuït, no us ho perdeu.

[youtube]m2giMO-bPoE[/youtube]

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Tahrir. La revolució de la generació Facebook

Nou clip sobre el Servei Educatiu del Museu

Us presentem el nou vídeo del servei educatiu del Museu del Cinema realitzat per Pau Savall. Esperem que us agradi. L’ hem fet amb molta il·lusió i aprofitem per agrair la participació de les escoles que hi han col.laborat. Moltíssimes gràcies!! [youtube]MIMueFQy-Vg[/youtube]

 

Publicat dins de Museu del Cinema | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Nou clip sobre el Servei Educatiu del Museu

Arriba la cinquena edició del Music & Films, la mostra de cinema documental musical de Girona.

El protagonistes de l’edició d’aquest any seran quatre documentals dedicats a The New Raemon, Joe Strummer, Berri Txarrak i Bob Dylan.

Les sessions es portaran a terme al Cinema Truffaut els dimarts 8,15,22 i 29 de novembre a les 20.30 hores, excepte la sessió del 29 que començarà a les 22.30. L’entrada és de 3 euros

Aquest mes de novembre la Casa de la Música de Salt · Girona i el Museu del Cinema, tornen a oferir una nova edició de la mostra de documental musical, Music & Films. La mostra arriba a la cinquena edició i compta amb la col·laboració del Festival de Cinema Documental de Barcelona Beefeater In-Edit 2011 i del Cinema Truffaut, la sala que acull les projeccions.

El Music & Films arrenca amb la projecció del documental  A propósito de Rodríguez. Un documental protagonizado por The New Raemon del director català Sergi A. Minguell. The New Raemon, ex líder obscurs Madee, no ha deixat de parlar en les seves cançons de temes recurrents de la seva anterior etapa com la solitud, l’angoixa i en definitiva el “no estar bé”. En aquest extens i intimista documental veiem l’artista per dins, patint el seu art i  parlant de misèria quotidiana. Un retrat fantàstic per conèixer una mica més del peculiar món de The New Raemon.

[youtube]gMM9DVWxtWc[/youtube]

Joe Strummer: The Future Is Unwritten de Julien Temple és la segona proposta de la mostra. Un documental que mostra una mirada a la vida i la influència musical de Joe Strummer, abans, durant i després de la seva època al capdavant de la mítica banda The Clash. Un retrat de la seva vida i obra a partir d’un ampli recull de material que inclou des de converses i entrevistes inèdites, fins a actuacions en directe, algunes mai vistes fins ara, o la recuperació de les gravacions originals del seu programa de ràdio per a la BBC.

[youtube]xg3md__8IaQ[/youtube]

Els 25 mesos més intensos en la història de Berri Txarrak es recullen en el documental Zertarako Amestu (Per què somiar?) d’Ibon A. Totorika; 68 minuts de metratge per veure sessions d’enregistrament, les mescles fetes a Kansas, concerts massius a Barcelona o Vitòria, moments durs, reflexions sobre el rock, anècdotes de la gira, entrevistes radiofòniques a Mèxic o el Japó, els altercats soferts el Primer de Maig a Zuric… 68 minuts  per gaudir en definitiva de 25 mesos de la vida del grup navarrès.

[youtube]m6K_rfOPMqw[/youtube]

El documental més influent de la història tancarà el Music & Films 2011. A Dont Look Back D.A. Pennebaker dóna significat a la paraula “clàssic”, documentant la gira anglesa de Dylan l’any 1965: periodistes humiliats, mànagers bel·licosos, fans sense alè, il·lustres companys de viatge (Joan Baez, Donovan, Alan Price) i, al centre, Sa Críptica Altesa: un artista folk en procés de convertir-se en astre icona pop, més àcid i inspirat que mai.  Un clàssic entre clàssics per tancar aquesta heterogènia mostra.

[youtube]VY4HtQ-XJQE[/youtube]

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Cinema | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Arriba la cinquena edició del Music & Films, la mostra de cinema documental musical de Girona.

El documental del mes presenta El perdón un documental de Ventura Durall sobre Andrés Rabadán.

Aquest acte, que es portarà a terme el dijous 3 de novembre a partir de les 20.00 hores,  serà retransmès en directe per a nou les sales de la xarxa El Documental del Mes a través de Webcast. La seu central de l’emissió serà la sala Auditori “Espai Caixa” de Girona. L’acte també comptarà amb la presència de Lluís Borràs, antic psiquiatra d’Andrés Rabadán, protagonista del documental i del director de la pel·lícula Ventura Durall. El Documental del Mes porta a les sales de cinema el documental de Ventura Durall sobre Andrés Rabadán, amb nous testimonis que revelen una realitat més complexa que la que va aflorar al judici de 1994. En un moment en què el cas torna a aparèixer als mitjans pel compliment de la pena, El Perdón té més vigència que mai: Es mereix l’Andrés una segona oportunitat? Perquè va fer el que va fer? Un viatge inquietant a les profunditats de la ment humana.

 “La primera vegada que vaig parlar amb l’Andrés Rabadán va ser l’any 2000. Des del 2002 el visito regularment a la presó de torn on es troba tancat. Diagnosticat com a malalt mental, Rabadán va ser tancat en un psiquiàtric penitenciari en el qual havia de romandre durant 20 anys si els psiquiatres no consideraven abans que ja no suposava un perill per a la societat.

Em va costar convèncer-lo de la necessitat d’emprendre un viatge cap al seu propi passat, de furgar en el més profund de la seva ànima, de revisitar aquells temps que el van portar a aquell estat mental i a una situació límit.

 A poc a poc, carta a carta, l’Andrés es va anar obrint, explicant-me petites històries íntimes de la seva infantesa, de la seva adolescència, del seu cercle familiar i d’amistats. A poc a poc, vaig arribar a entendre’l i van sorgir dues obres cinematogràfiques que reflecteixen la seva vida interior, les seves pors, els seus anhels i la seva finestra oberta al món: El perdón i Les dues vides d’Andrés Rabadán.”  Ventura Durall (Director de El perdón)

Andrés Rabadán (Premià de Mar, Barcelona, 1973) porta més de 15 anys d’un pavelló psiquiàtric penitenciari a un altre. El 1994, quan tenia 20 anys, va descarrilar 3 trens de rodalies i va matar el seu pare  amb una ballesta. Va ser un dels casos més mediàtics de la dècada.

Tot i que ja no pren cap tipus de medicació des del 2002, l’Andrés continua empresonat i sotmès a un règim de sortides molt poc generós. Tant és així que no ha estat fins fa pocs mesos, que ha començat a gaudir de permisos per sortir a l’exterior. Paradoxalment si l’haguessin declarat culpable i tractat com un assassí habitual, ja faria anys que gastaria les soles de les seves sabates pels carrers.

A El perdón, Ventura Durall revisita el cas servint-se d’imatges d’arxiu, vídeos domèstics, entrevistes amb advocats, psiquiatres i amb alguns dels periodistes que van cobrir el cas en aquell moment, en algunes ocasions utilitzant formes pròximes a les emprades per la premsa groga.

Dues veus, però, són els que aporten una llum nova al cas: la de Tania Román -germana de l’Andrés- amb declaracions reveladores que denoten disfuncions familiars fins ara amagades; i la del propi Andrés, directe a càmera quan dóna la versió en primera persona de la història, i amagada quan la imatge ens porta a través de les seves il·lustracions, angoixants però esperançadores, sobre la vida a la presó i la seva tortuosa relació amb el passat.

Un anàlisi jurídic i psicològic, un viatge inquietant fins a les profunditats de la ment humana que obliga a l’espectador a qüestionar-se a ell mateix i els seus judicis: perquè l’Andrés va fer el que va fer? Ens mereixem tots una segona oportunitat? Fins on arriba la capacitat de perdonar?

Ventura Durall és guionista, director i productor de documentals i ficcions. Graduat per l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), és fundador de la productora Nanouk Films i director del màster Documental i Societat de l’ESCAC. Entre les seves obres destaquen Les dues vides d’Andrés  Rabadán – ficció adjunta a El perdón- i els documentals Isla negra, illa blanca, Hablemos del documental o el premiat La dama dels coloms.

El perdón ha estat seleccionat al Dok Leipzig d’Alemanya, a l’IDFA. Països Baixos i el DocsBarcelona.

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Cinema, Museu del Cinema | Comentaris tancats a El documental del mes presenta El perdón un documental de Ventura Durall sobre Andrés Rabadán.

Gueto. La pel•lícula perduda de la propaganda nazi o com el cinema pot reescriure la història

Aquest dijous es presenta a Girona Gueto la pel·lícula de Yael Hersonski que ha estat en voga durant el 2010 en molts cercles cinèfils. La pel·lícula en qüestió ha  estat una autèntica revelació a festivals com el Hot.docs de Toronto a on va aconseguir el premi millor pel·lícula Internacional del Festival Internacional Hot.docs de  Canadà, 2010 i el premi al millor muntatge al Sundance Film Festival, a més de participar en d’altres festivals de prestigi com la Berlinale (Festival Internacional de Cinema de Berlín).

El documental descobreix que les imatges que s’han vist recorrentment al llarg d’aquests anys sobre el Gueto de Varsòvia són una manipulació fictícia dels nazis pe endolcir les condicions dels jueus que allà hi vivien reclosos.

Després de la Segona Guerra Mundial, va aparèixer una pel·lícula filmada pels mateixos nazis l’agost del 42 a Varsòvia. La cinta va ser utilitzada ràpidament per molts historiadors com a veritable testimoni de la vida als guetos jueus. Més de quaranta anys després, es descobreix una altra cinta que inclou preses repetides de la primera pel·lícula i en què apareix un operador de càmera preparant la posada en escena de cada acció.  Així aquelles imatges vistes com un testimoni real de la vida al Gueto, no són més que una posada en escena fictícia, un fals documental filmat i ideat pels mateixos nazis.

Yael Hersonski recupera aquest material i demostra l’engany cinematogràfic amagat darrere unes imatges enregistrades amb una sola finalitat: la propaganda nazi.

[youtube]3NaXqmfp-5g[/youtube]

Aquest documental el podreu veure aquest proper dijous a les 20.30 al Museu del Cinema.

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Museu del Cinema | Comentaris tancats a Gueto. La pel•lícula perduda de la propaganda nazi o com el cinema pot reescriure la història

El museu en primer pla: Col•lecció fotogràfica Alfred Barrós i Allué

Iniciem una sèrie d’articles que us permetran conèixer més a fons diferents peces i col·leccions del Museu. Estrenem aquesta sèrie amb: 

Col·lecció fotogràfica Alfred Barrós i Allué

Tipologia d’objectes: fotografies promocionals de pel·lícules. Escenes i retrats d’estudi.

Nombre: 13.626 fotografies

Cronologia: majoritàriament entre 1940 i 1950. L’abast cronològic és de 1917 a 1965.

Procedència: donació d’Alfred Barrós Camarasa, juliol 2006

El 21 de juliol de 2006, el Museu del Cinema incorporà als seus fons una important col·lecció fotogràfica de cinema donada per Alfred Barrós Camarasa. Aquesta col·lecció consta de 13.626 fotografies, que les distribuïdores de cinema enviaven a les sales d’exhibició i als mitjans de comunicació per a la promoció de les seves pel·lícules.

La formació d’aquesta col·lecció de fotografies és obra d’Alfred Barrós i Allué (1931-2003), mentre treballava al departament de promoció i publicitat de CIFESA, productora i distribuïdora cinematogràfica de Barcelona, durant els anys cinquanta.

La major part d’aquestes fotografies són imatges d’escenes dels films, sobretot produccions de Hollywood o espanyoles, ja que era el que majoritàriament es projectava en aquella època als cinemes del nostre país. En menor mesura, també hi ha fotografies d’estudi de molts dels actors i actrius més populars de l’època.

Només per citar algunes pel·lícules que estan representades fotogràficament en aquesta col.lecció podem esmentar: Agente 007 contra el Dr. No, Atrapa a un ladrón, Cleopatra, Con faldas y a lo loco, Cómo casarse con un millonario, La conquista del Oeste, Crimen perfecto, Los diez mandamientos, Eva al desnudo, El Gatopardo, Gilda,  Tarzán de los monos, La tentación vive arriba, etc.; o bé fotografies d’estudi, entre d’altres, dels següents actors i actrius: Elizabeth Taylor, Ursula Andress, Ingrid Bergman, James Cagney, Charles Chaplin, Madeleine Carroll, Joan Collins, Sean Connery, Gary Cooper, Marlene Dietrich, Kirk Douglas, Errol Flynn, Henry Fonda, Clark Gable, Rita Hayworth, Gene Kelly, Burt Lancaster, Jack Lemmon, Sophia Loren, Gregory Peck, Marilyn Monroe, Ronald Reagan, Edward G. Robinson, James Stewart, Johnny Weissmüller, etc

Alguns dels conjunts de fotografies es completen amb el manual d’explotació, un fullet que conté el programa de mà de la pel·lícula, la fitxa tècnica i artística, el resum de l’argument i tota aquella informació destacable amb vista a fer publicitat de l’estrena. 

Cal destacar el conjunt de 597 fotografies en blanc i negre que el col·leccionista va acolorir manualment. Gran aficionat a la pintura, amb els retocs pictòrics fets a aquestes imatges, les va dotar d’una expressivitat única.

Publicat dins de Museu del Cinema | Comentaris tancats a El museu en primer pla: Col•lecció fotogràfica Alfred Barrós i Allué

Les estrelles del cinema en venda!

Les indústries del cinema i la publicitat es van trobar a la fi del segle XIX i, des d’aquell moment, no han deixat de fer confluir els seus interessos comuns. La majoria de les pel•lícules oferien la imatge d’una vida millor i tot el que l’espectador observava des de la seva butaca es convertia en un objectiu per assolir a través del consum. La publicitat es va convertir en el guia que indicava als espectadors què havien de comprar per viure com ho feien els seus ídols.

Convençuts que aquesta relació era bona per a ambdues indústries, el cinema i la publicitat van convertir les estrelles en les protagonistes dels anuncis. Hollywood havia inventat l’star system per tenir una eina publicitària potent per anunciar les pel•lícules. Per què no utilitzar-lo també per anunciar la resta dels signes de l’era contemporània? Cinemes, carrers, aparadors i supermercats es van omplir d’imatges en les quals els actors comentaven quins eren els secrets de la seva bellesa o què regalaven a les seves parelles per Nadal. Per què hem de perdre el temps buscant el producte que ens convé, si la nostra estrella preferida ja ho ha fet per nosaltres?

En aquesta nova exposició que us oferim des del Museu, podreu contemplar un selecte nombre d’anuncis apareguts en revistes nordamericanes entre els anys 1930 i 1970, procedents de la Col•lecció de l’amic Roger Biosca, que il•lustren aquesta intensa relació entre el cinema i la publicitat. Esperem que no us ho perdeu!

Estrelles en venda! “Hollywood a la publicitat americana (1930-70). Col·lecció Roger Biosca”

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Les estrelles del cinema en venda!

Screaming Men. L’art de cridar

El proper dijous dia 2 es podrà veure al Museu del Cinema el documental Screaming Men, una curiosa pel·lícula sobre l’art de cridar. Un grup de cant coral finlandès viatja per tot el món –del Japó a Islàndia, passant per París- per cantar d’una manera molt especial. Una càmera, la del director Mika Ronkainen, els segueix durant cinc anys.

La paraula finesa huutaa significa qualsevol cosa que l’home pot fer en veu ben forta: cridar, xisclar, bramar, plorar, esclatar a riure… I és la paraula que dóna origen al Mieskuoro Huutajat, (el cor dels homes cridaners), un peculiar cor masculí d’origen finès. Vestits de negre, amb camises blanques i corbates elàstiques, els membres del cor interpreten el seu repertori cridant. Han passat ja 15 anys des què la idea de crear aquest grup sorgí a la taula d’un bar. Des d’aquell moment, qualsevol tipus de text és susceptible de ser cridat: textos legals, poemes, manuals d’instruccions, cançons infantils o els himnes dels països que visiten. I és que amb Petri Sirviö al capdavant com a director, el cor s’ha convertit en un fenomen internacional, rebent la mateixa reacció arreu: la més absoluta perplexitat del públic. Aquest documental ens brinda l’oportunitat d’acompanyar aquest grup pels seus viatges a França, Islàndia i, fins i tot, Tokio.

Mika Ronkainen, director d’aquest documental, coneix bé el Mieskuoro Huutajat després d’haver format part d’aquest cor cridaner de 1994 a 1998. Tot i que Screaming Men va representar el seu debut a les sales de cinema, alguns dels seus títols previs ja havien estat premiats i reconeguts per la crítica. És el cas de Before the flood, Father’s day, Oulu Burning i Car Bonus. Les temàtiques socials ambientades al nord de Finlàndia, d’on procedeix, predominen clarament dins la seva obra. L’exemple més recent és Freetime Machos, projectada l’any 2010 al DocsBarcelona Festival Internacional de Documentals.

Dijous a partir de dos quarts de nou podreu veure aquest curiòs documental que va guanyar la menció Especial al Festival Internacional de Documentals de Copenhagen i va participa a les seccions oficials del Festival Internacional de Documentals d’Amsterdam (IDFA) i el Festival de Documentals de Sheffield al Regne Unit.

[youtube]7f5avNMSxI0[/youtube]

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Museu del Cinema | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Screaming Men. L’art de cridar

ELLE S´APPELLE SABINE: Comentari del documental a càrrec de la psicòloga Montserrat Bassols

La psicòloga Montserrat Bassols ens obsequia amb un comentari sobre el darrer documental del mes, Elle s’apelle Sabine de Sandrine Bonnaire.

“El documental fa un retrat de la Sabine, fet per la seva germana. la Sandrine Bonnaire, mostrant moments diferents de la seva vida, en els quals la malaltia mental, que segons el seu darrer diagnòstic, és una “personalitat psicoinfantil amb aspectes autistes”, es va mostrant en una evolució globalment deteriorant, evolució que, al menys en part, va lligada a les diferents modalitats de cures i atenció que va rebent.

Vull començar dient que em va commoure, i que també va saber connectar amb les emocions dels espectadors del Museu del Cinema ja que es van sentir moltes rialles de tendresa en el decurs de tota la projecció; penso que això diu molt de la sensibilitat i de l´estimació de la Sandrine Bonnaire per la seva germana, així com del seu saber fer com a documentalista. Com a psicòloga clínica que sóc, també vull dir que em va agradar, pel que mostra (en relació a una manera possible de viure de les persones malaltes mentals, les implicacions a nivell familiar, professional i político-social que comporta la convivència i la cura de persones que no poden fer-se càrrec d´elles mateixes), i per les qüestions que ens desvetlla als que sí tenim la capacitat i la responsabilitat de fer-nos càrrec de la nostra vida i dels qui depenen de nosaltres. Penso que el documental assoleix amb escreix la funció de donar a conèixer una realitat complexa i des de diversos angles (l´experiència en pròpia carn de la malaltia mental; el fet de que és possible pensar-la de diverses formes, i per tant, atendre-la a partir de models diferents, amb les implicacions que això comporta en les trajectòries vitals dels malalts i dels seus familiars; el posicionament del grup social en referència a fins a quin punt i de quina manera està disposat a ocupar-se dels més desvalguts; el paper impulsor de les famílies per sensibilitzar i promoure que els agents planificadors i gestors de lo social prenguin decisions entorn als recursos d´atenció terapèutica…). Però no es queda en lo merament informatiu, sinó que ens toca fins el punt de sensibilitzar-nos i orientar-nos a unes reflexions que no es queden en lo purament intel.lectual, sinó que ens porten a aprofondir en cóm cadascun de nosaltres sentim la naturalesa humana, la vida, i podem contactar amb la fragilitat que hi ha en tots, fragilitat que ens pot apropar fins i tot quan les diferències en les maneres d´estar viu ens fan sentir lluny els uns dels altres.
El títol del documental, que fa referència a una persona única, ja ens indica que és possible pensar a les persones amb malaltia mental des de la filosofía de que necessiten i tenen tot el dret a ser tractades des del respecte a la seva particularitat; els serveis, doncs, són per oferir eines i suport per a millorar la seva qualitat de vida. El film tant és testimoni de que és possible viure i organitzar-se des d´aquesta òptica, com també de que altres òptiques són possibles, com, per expemple, de pensar en termes de malalties a les quals la funció dels professionals seria de protegir la resta del grup social del malestar que generen. L´ aplicació de cada òptica comporta unes trajectòries diferents: la primera, crea espais de vida i de relació que afavoreixen l´ús, el gaudi i el desenvolupament de les capacitats personals, tot tenint en compte les limitacions que la malaltia suposa; la segona, crea espais que alimenten els temors més profunds dels infants: la pèrdua del contacte amb les persones i els entorns que els fan sentir protegits, l´absència d´interlocutor a qui manifestar el malestar i trobar-hi una resposta que calmi i reorganitzi… També és cert que cada òptica ens suposa un grau de compromís personal diferent, i ens porta a la qüestió de fins on estem disposats a arribar, fins a quin punt deixem entrar en l´ordre de la nostra vida a les emocions, sempre trasbalsadores.. En aquest sentit, el documental ens mostra una realitat, confegida d´estructures diverses i de buits en l´atenció als malalts mentals en el decurs de la seva vida. Queda evidenciat que no hi ha espais de vida suficients per a les persones que no es poden fer càrrec de crear un espai propi, i en el col.loqui sorgeix la idea de que a mesura que passa el temps, les prioritats del col.lectiu social poden variar, de manera que en zones on en un moment hi havia serveis i determinats models d´intervenció, en l´actualitat ja no hi són. El paper de la família queda recollit tant en el film com en les intervencions dels espectadors, ja que l´estimació pels membres malalts i la preocupació per qui se´n farà càrrec adequadament quan la família no ho pugui fer directament, són el motor per iniciar accions a la recerca de respostes.
L´ús dels flashbacks es posa al servei de tocar-nos i fer-nos reflexionar a partir de l´emoció viscuda: ens dol profundament el deterior de la Sabine, el contrast entre la bellesa, la joventut, la vitalitat, l´espontaneïtat, les capacitats de la Sabine de la primera etapa, i l´enlletgiment, la lentitud, el babeig, l´ansietat, l´acotació d´activitats, de la Sabine actual; ens entendreix veure la criatura que viu en aquest cos d´adult, i que com tota criatura, ens mostra la seva necessitat de ser cuidada, educada, estimada, tinguda en compte. També ens fa adonar de que hi ha un món de somnis i desitjos personals ben vius malgrat l´aparença de discapacitat (i per tant, dolorosos en la mesura en que no poden convertir-se en realitat: el bebè, les vacances familiars): això ens remet que, en aquest nivell, tampoc estem tan lluny els uns dels altres.
Penso que aquest documental és un dels recursos amb els que la Sandrine va fent front al dolor per la germana deteriorada, convertint-lo en un motor per fer alguna cosa constructiva: donar a conèixer, desvetllar preguntes, sensibilitats, alimentar iniciatives de bona praxi….i sobre tot, fer un bon lloc a la seva germana, i de retruc, per a totes les persones que pel motiu que sigui, necessiten que el grup social els permeti i sostingui un espai de vida, que per sí sols no podrien crear. La Sandrine, amb la seva passió per filmar, ha pogut representar per a la Sabine algú interessat en el seu plaer de sentir-se viva, pel cos en acció; algú interessat en els seus somnis, que pot, en alguns casos, fer-los realitat –el viatge a Amèrica-; algú interessat també en el seu present, i que tal com queda escrit en l´avant títol del documental, està trencant el silenci de la seva germana.
Vull acabar aquests comentaris tal com la Sandrine acaba el seu documental: amb preguntes. Podem viure amb el dolor de veure els nostres estimats, els nostres companys malalts, donar-los un espai d´afecte, de cura, de compromís? Podem transformar el nostre dolor en alguna iniciativa constructiva? Podem crear entorns on per a tots ens sigui més comfortable de viure? I les que realment importen, que planteja la Sandrine, i fan referencia al goig d´estar viu i acompanyat: Es recuperarà? El deterior forma part de la malaltia? Podrà viure sense medicació? Podràn tornar a fer realitat el somni de viatjar juntes?”
Montserrat Bassols Fernández, Maig 2011. Psicòloga Clínica col.legiada COPC núm. 4067.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a ELLE S´APPELLE SABINE: Comentari del documental a càrrec de la psicòloga Montserrat Bassols