Sense Presses

Quan veus una pel·lícula de Ken Loach ja saps que el rerafons social  hi serà ben present. La classe treballadora anglesa, els problemes i les manques d’oportunitats dels joves a barris deprimits i la denúncia de l’establishment que ho provoca són una constant al seu cinema. Per això, a vegades, injustament, l’espectador pot defugir gaudir de les seves històries pel temor que li deixi un regust amargant. Per sort, als darrers anys, el director anglès ha sabut aportar als seus projectes un altre component genuinament britànic : l’humor.

La part dels àngels, The angel’s share (2012, Premi del Jurat al Festival de Cannes) és un exemple d’aquesta alenada d’aire fresc a les seves pel·lícules : Glasgow. Quatre joves al llindar de la delinqüència. Un educador social. Les Highlands escoceses i el whisky. Una bonica i humana història que ens recorda que sempre hi ha temps per una segona oportunitat i que tothom, fins i tot el més desarrelat, es mereix tastar una copa del millor whisky.

Em pregunto, com pot ser que una música tant bona no ens hagi arribat fins ara. Em pregunto, com sembla que continuïn triomfant els diners sobre el talent. Em pregunto, com hi ha gent amb un talent tant gran i generós com Rodríguez. Em pregunto, com malgrat les dificultats hi ha gent que sap mantenir i no renunciar als seus somnis durant tota una vida. (I wonder. Sixto Rodríguez)

Després de veure un grandíssim documental com Searching for Sugar man, et donen ganes de còrrer a cercar aquell oblidat tocadiscs i els vells vinils per empeltar-te de la música dels anys 70. La increïble història de Sixto Rodríguez demostra que només els diners es poden tornar petits. Els somnis i els valors sempre hi són. Passin 30 o 40 anys, sigui a prop de casa o a l’altra punta de món, el talent sempre és reconegut i floreix novament. Els sentiments i l’esperit humà que trobem en les bones cançons, sempre perviu, ens depassa.

No deixeu escapar aquesta cerca de l’home de sucre. És més que un biopic sobre una estrella del rock. És un document que parla d’una manera d’entendre la vida que esperem no mori mai !

[youtuber youtube=’http://www.youtube.com/watch?v=UAYCxT418RA’]

Fantàstica, claustrofòbica, incòmoda, tendra, sensible, sensacional. Només alguns dels adjectius que em vénen al cap després de veure  Take Shelter (2011, jeff Nichols), una corprenedora història d’un home i la seva família que davant una situació inquietant lluiten per sortir-se’n.

Espectacular la interpretació de Michael Shannon (Revolutionary road). Un actor que aconsegueix ell sol captar tota la atenció d’aquest film que us podrà agradar més o menys, però que segur que no us deixarà pas indiferents.

I no dic res més per aquells que no hàgiu vist la pel·lícula. Precisament per gaudir-ne millor, és molt recomanable veure-la sense haver-ne llegit res, sense saber-ne quin és l’argument i deixar-se embolcallar per la densa atmòsfera que aconsegueix Jeff Nichols durant els 120 minuts del metratge.

Què és més real, els nostres somnis, les nostres sensacions o allò que la resta de gent diu o considera cert ?

Res no creix allà on s’ha abonat amb mentides, encara que aquestes siguin inevitables i humanament comprensibles.

Amb Nader i Simin : Una separació (2011, Asghar Farhadi), el director iranià guanyava el passat Festival de Berlin amb aquesta commovedora pel·lícula. Un mosaic de relacions humanes explicat amb gran subtilesa, utilitzant una fotografia simplista però efectiva i, sobretot, dirigint magistralment els actors per aconseguir-ne una interpretació memorable, especialment de la parella protagonista (Ós de plata per a tots dos).

Un film ple de veritats i mentides. Les veritats o realitats de la societat en què viuen dues famílies a l’Iran actual on la religió, el tradicionalisme i el encara trist paper que juga la dona ho governa tot. Les mentides fruit de la por a l’exclusió social, a aquest aparell polític i religiós que tot ho controla, tot ho avalua i jutja. I enmig de tot, el dolor callat d’unes dones capaces de suportar-ho tot per amor, uns homes ferms i íntegres que avantposen l’herència discriminatòria a la seva estimació i unes nenes innocents que en silenci esdevenen les principals víctimes de la situació.

Una gran pel·lícula. Molt humana i plena de sentiments complexes explicats d’una forma delicada i intel·ligent. Sense caure en els tòpics i tampoc entrar en la fàcil crítica social, ofereix una mirada serena de la societat iraniana tot i explicant-nos una història particular de dues famílies. Exquisida.

No us la perdeu !

No hi ha res més fresc, creatiu i màgic que la imaginació que es té a la infantesa. Ni tampoc és fàcilment igualable al llarg de la vida la sinceritat i sensibilitat producte de la candidesa davant la descoberta per primer cop del món.

Amb aquestes màximes – globals, universals a qualsevol cultura – el director japonès Hirokazu Kore-Eda (Still walking, 2008, Ningú no sap, 2004) ens conmou amb Kiseki (Miracle), un agradable film basat en les aventures de dos germans que viuen en diferents ciutats degut a la separació dels seus pares. Al voltant d’un viatge que organitzen conjuntament amb els seus amics, la pel·lícula ens ofereix tot un seguit de situacions i relacions entre els personatges que ens expliquen el seu món personal de forma magistral. Els pastissets, els gelats, el timbre de la bicicleta, el gos, la cendra,… tot un univers de petites coses que esdevenen símbols de la innocència i tendresa d’uns nens que, més enllà d’utilitzar-se com a elements narratius, descobreixen la nostàlgia que el director nipó sent per la infantesa i la seva forma oberta de comprendre el món, segurament el missatge més important que preten comunicar a l’espectador adult. Estic segur que, els que hàgiu vist fa un parell d’anys la pel·lícula catalana Herois (Pau Freixas, 2010), trobareu un munt de paral·lelismes entre la visió de l’estiu que passen uns nens a la costa catalana amb la d’aquests germans de Kagoshimi i Fukuoka.

Una delícia de film per veure en qualsevol moment i gaudir amb els vostres fills.

[youtube]xdvIoat8G7Q[/youtube]

When men know not what to do they ought not to do they know not what (Abigail Adams, 1770)

Les pel·lícules històriques ja ho tenen això : ens fan pensar en el present tot recordant-nos coses del passat. Salvant les distàncies, els temps i els llocs, el nostre cervell, s’entesta a fer ús d’una de les seves capacitats més autènticament humanes : cercar patrons de semblança d’allò que li fem arribar amb situacions actuals o més properes, fins arribar a punts de coincidència sorprenents.

És el que m’ha passat amb John Adams, una interessant i molt ben realitzada ninisèrie de 2008 protagonitzada pel sempre entranyable Paul Giamatti. La situació viscuda per la colònia anglesa al Massachussets del 1770 : retallades socials, impostos desproporcionats, negació identitària, centralització de les institucions i menysteniment dels sentiments nacionals d’una societat americana emergent, ha provocat un trasbals important al meu pobre cervellet. Sense avisar, aquest ha posat en marxa la màquina de cerca de patrons fins aconseguir canviar el Boston de finals del XVIII per una Catalunya del XXI. Allà on hi havia impostos per la descàrrega del te dels vaixells al port, ell m’hi posava cotxes i peatges d’autopistes, els virrets dels vilatans es transformaven en barretines, els vermells uniformats anglesos eren substituïts per senyors de negre vinguts de fora i la silueta de Londres i les illes britàniques esdevenia península amb forma de pell de brau. Tot ben extrany i sospitós…

Per sort, la meva consciència tot sovint em donava una treva i em permetia seguir el fil narratiu de la història quan les escenes es centraven en la descripció de la integritat i coratge de John Adams. Sembla que el meu enteniment, ja sigui per desconeixement o per no trobar suficients punts en comú, no era capaç de trobar el patró a la Catalunya actual per substituir un dels pares de la pàtria americana.

Què us sembla ? Trobarem el nostre John Adams ?

[youtube]GEtajI8Tmsw[/youtube]

Perquè amb el teu exemple de treball, perserverància i il·lusió ens has ajudat a adonar-nos que podem ser imparables.

Gràcies Pep !

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

En els temps que corren, pel·lícules com Intocable (Intouchables, 2011) són necessàries més que mai per recuperar la nostra autoestima i confiança en les nostres possibilitats. En un món cada cop més complexe, ple de perills i mancances, assumir-ne les pròpies i, malgrat tot, ser capaç de ser feliç és una de les millors coses que podem treure d’aquesta amable comèdia francesa que ha captivat tothom qui la vista.

Sí. Certament hom podrà dir que el film és previsible i tendeix a la simplificació amb l’ús de tòpics i acudits senzills, però crec que és precisament per això, per aquesta senzillesa i llenguatge directe que desprèn tot el film el que el converteix en un regal agradable de veure per a totes les edats i maneres d’entendre la vida. 

Ja fa uns anys que el cinema francès està produint històries de caire social on l’humor i la comèdia li guanyen terreny al drama  per fer-les més atractives a l’espectador. Segur que molts recordareu Benvinguts al nord, El meu millor amic, El millor dia de la resta de la teva vida o Conversacions amb el meu jardiner, totes elles entranyables i cercant deixar un somriure darrera el missatge que volen transmetre. A banda de ser totes elles ben realitzades, tenen també en comú un casting que combina a la perfecció l’experiència d’actors reconeguts i consagrats amb la frescor de cares noves i perfectament adaptades als personatges. Aquí són François Cluzet qui aporta carisma i Omar Sy el to desenfadat i divertit (a lá Eddie Murphy).

Un film que sense massa pretensions, centrant-se en explicar allò que és essencial, arriba molt endins. No us el perdeu !

Poques pel·lícules aconsegueixen unir sensibilitat, acció i violència sense caure en excessives concessions a cap d’aquests conceptes, però Drive (2011, Nicolas Winding) ho aconsegueix i va més enllà convertint-se possiblement en poc temps en un referent, en un film de culte.

La mateixa obertura del film, amb un skyline de Los Angeles de nit i una banda sonora molt evocadora, sembla transportar-nos al món present que el mateix Riddley Scott ens havia previst a Blade Runner. I és que igual com passava a la llegendària pel·licula dels replicants, aquí ens trobem també amb un home marcat pel seu passat. Fred i calculador alhora que profundament sensible i humà. Darrera el seu volant, cerca redimir-se d’un passat que endevinem fosc i tenebrós. Només la tendresa d’Irene i el seu fill representen per ell un fil d’esperança, una oportunitat de trobar alguna cosa per la qual valgui la pena viure. Però, indefugiblement, malgrat les bones intencions, l’escorpí que du estampat a les seves espatlles li recordarà que és atrapat dins la seva naturalesa dura i verinosa.

Ryan Gosling i Carey Mulligan ens ofereixen unes interpretacions realment bones. Amb la seva actuació donen un sentit complet i profund als seus personatges immersos en escenes de gran sensibilitat i càrrega emocional, però també de violència extrema que us faran arrapar-vos a la butaca. La fotografia del film, sobretot quan és de nit conduint, crea un clima de cinema negre modern que és també un dels punts a destacar. Un gran film d’aquest director l danès Nicolas Winding Refn, poc conegut però que ja ha recollit un BAFTA i l’ós d’or a Cannes pel seu impecable treball. 

No us perdeu de cap manera aquesta pel·lícula. Una de les millors del passat 2011.

Sí. Amb aquest títol enginyós és com Josh Radnor (molt conegut per la sèrie How I met your mother) debuta com a director, guionista i actor a la gran pantalla.

Happythankyoumoreplease (2011) és un film indie que amb un guió divertit i uns personatges joves i atractius intenta oferir un cinema fresc, atractiu i agradable per a l’espectador. A mig camí entre la comèdia romàntica i la sitcom, després de veure el film, hom es queda amb la bona sensació d’haver passat una bona estona, però no s’arriba a comprendre quin és el sentit (si és que n’hi ha) que es volia transmetre. El personatge de l’escriptor, clar representant de la generació Peter Pan, la noia calva, la bella cantant i, sobretot, la graciosa pintora, conformen aquest petit mosaic d’històries d’una gent jove, amb talent i que, malgrat els seus handicaps, comparteixen una visió optimista de la vida a la cosmopolita New York.

Una pel·lícula entretinguda i agradable de veure que estic segur us agradarà, però llàstima que algunes de les històries (com la del nen o la parella) quedin només esboçades i no s’aprofundeixin per obtenir un film més interessant.