Arxiu mensual: febrer de 2009

La Santa Inquisició solidària

Publicat el per

Un manifest impulsat per Sos Racisme, Amical de Mauthausen, Coordinadora Gai-Lesbiana, Entesa Judeo-Cristiana i Unió Romaní reclama reincorporar com a delicte la negació de l‘Holocaust amb la finalitat de frenar l’avenç del nazisme, que segons argumenten amb la crisi pot trobar un terreny abonat. Almenys això és el que es desprèn del manifest que han presentat i que és obert a noves adhesions.

Tot plegat es fa pocs dies abans que es celebri el judici a l’Audiència de Barcelona a  un grup de neonazis vinculats a la llibreria “Kalki“. Estic en contra dels neonazis i tot allò que prediquen i representen. Però se m’han posat el pèls de punta quan he llegit aquest manifest que exigeix que es modifiqui el Codi Penal per tal que es castigui expressament la negació del genocidi nazi, que el Tribunal Constitucional va anul·lar com delicte en l’any 2007. L’alt tribunal va declarar que castigar la difusió “per qualsevol mitjà ” d’idees o doctrines que “neguin” el genocidi suposa una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, encara que acceptava com constitucional que la “justificació” de l’Holocaust estigués perseguida penalment.

Negar una evidència històrica és d’imbècils, però no és un delicte, ni ho ha de ser. Perquè entenc que preval el dret a la llibertat d’expressió i el dret a opinar lliurement. Podem no estar d’acord amb aquells que pensen diferent i que neguen l’Holocaust, però no per això els hi hem d’aplicar el Codi Penal. Vull pensar que a algú se li ha anat la mà, i que no ha valorat prou el que suposa condemnar una opinió. Fer això ens porta a fer polítiques que s’assemblem massa a les que aplicava la Inquisició i aleshores passem de ser solidàris a inquisidors.

Dalí – Fatima – Lorca

Publicat el per

[]El Papa Juan Pau II va desvetllar el tercer misteri de les revelacions que la Verge de Fatima va confiar a tres pastorets portuguesos l’octubre del 1917. Van passar molts anys fins que el Vaticà no va decidir fer públic aquell tercer misteri, el juny del 2000. 

Quants anys hauran de passar perquè es desvetllí el segon misteri dalinià. I és què Dalí, com la verge de Fàtima va fer dues revelacions l’1 de desembre del 1988, des de l’habitació 655 de la clínica Quirón de Barcelona. Els va fer el aleshores alcalde de Figueres Marià Lorca. I és que Salvador Dalí, en la seva qualitat de divinitat, podia fer revelacions.

Manuel Vazquez Moltalban, en un reportatge publicat a la revista Triunfo el 19 de febrer de 1972 afirmava “Dalí quiere ser Dios” i explicava com el pintor empordanès es creia que podia predir el futur. El periodista citava el quadre Premonició de la guerra civil, « aquesta obra es va acabar mesos abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. Si a Dalí, si se li ha de fer cas, es va anticipar igualment a la política del ping-pong entre Nixon i Mao…» i a moltes altres coses.

El suposat primer misteri dalinià, va ser revelat per Marià Lorca el migdia del dissabte 21 de gener del 1989 en una roda de premsa en la qual l’alcalde va comparèixer al costat de Robert Descharnes, Miguel Domenech i el regidor de cultura del consistori figuerenc Francesc Calvet. No era cap misteri. Lorca fa pocs dies m’ho recordava en una entrevista “el mestre Dalí em va comunicar el seu desig de ser enterrat a sota la cúpula del Teatre-Museu de Figueres”.

El que també em vaig quedar amb ganes de publicar va ser el contingut del suposat segon misteri dalinià. Hauria estat una bona exlcusiva però Lorca s’hi va resistir. L’exalcalde va comentar que malgrat els anys que han passat continua fidel al compromís que té amb ell mateix de no fer-ho públic fins que ho cregui adient. Marià Lorca no ha fet ni com el Vaticà on es van anar passant el secret de Papa a Papa. Lorca va deixar l’Ajuntament de Figueres fa catorze anys i mai ha revelat el segon misteri dalinià a cap dels seus successors.

Què ha de contenir aquest segon misteri dalinià que vint anys després de la mort de Dalí encara no es pot revelar?  Potser desmentir que existís el primer misteri.

On són els sindicats en época de crisi?

Publicat el per

Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.
Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si,  ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.
Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha,  i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions.  Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors  que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…

Dret a la vida

Publicat el per

El debat sobre l’eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus.

A l’Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d’una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva.

Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s’apliqués l’eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d’incurable, que li deformava tota la cara i que s’estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.

Ara el debat s’ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s’engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.

En tots aquests casos l’església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d’Eulana l’església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d’un tiroteig organitzat per la Camorra.

Els arguments d’aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen  en determinats cassos d’assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.