Arxiu mensual: abril de 2009

El català a la justícia europea

Publicat el per

Ja no hem de patir, ara ja ens podem adreçar en català a totes les institucions europees. He quedat ben tranquil després de saber que els ciutadans es podran adreçar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE) en català. De fet, el tribunal de Luxemburg és l’única institució europea que encara no permet que els ciutadans s’hi adrecin per escrit en la llengua pròpia.

Algú sap realment a quants catalans afectarà aquest gran avenç per a la nostra llengua? Quan s’acaba reclamant davant d’aquest tribunal?  Si són els jutges de tots els estats membres els que estan obligats en primera instància a aplicar el dret comunitari als litigis en què actua. Un jutge de Catalunya o de l’Estat espanyol és també jutge un comunitari. Cal recordar com està el català a la justícia a casa nostra?

Com qualsevol altre ordenament jurídic, la Unió Europea  s’ha dotat d’un  sistema judicial propi en el qual, a banda dels jutges de cada país, hi ha el TJCE. La missió del TJCE  és garantir el respecte del dret comunitari, mitjançant la interpretació i l’aplicació de les seves normes. Però perquè una demanda nostra li arribi cal passar abans molts filtres i tot un procediment força complicat. De fet es denuncien sovint els Estats per incompliment d’alguna norma comunitària o les institucions de la UE per no haver respectat la seva pròpia legislació. Ara ja es podrà fer en català!

Europa vol ser una gran potència

Publicat el per

Xavier Ferrer. Foto de Jordi Soler

L’assaig “Viure segurs a Europa ens cal un exèrcit comú?” fruit d’una tesi doctoral de l’economista i politòleg  Xavier Ferrer té per a mi un gran interès per les dades, les anàlisis i les reflexions que aporta sobre la Unió Europea.

És interessant que surti aquest llibre en plena precampnaya de les eleccions europees perquè pot generar debat. De fet, ja ha provocat certa controvèrsia entre  aquells que opinen que és un llibre bel·licista i els qui consideren que fa una reflexió i dóna els elements per posar damunt la taula la necessitat que Europa, a banda de ser el primer gran mercat mundial, sigui alguna cosa més.

La Unió Europea ha globalitzat la seva economia i és una potència econòmica, però sense una política d’exteriors, de seguretat i de defensa comuna. De fet, amb molt poca política comuna. Aquest és el drama de la UE.

Com pot avançar una Europa que el maig del 2004 fa entrar de cop 10 països i que, un cops a dins, diu: “Mira, ara que som colla canviarem les regles del joc!”

Amb la qual cosa ja hem fet emprenyar els russos, que aquests sí que tenen exèrcit, i han anat marcant paquet, primer tallant les importacions de carn de Polònia i, després, amb el conflicte del gas en plena onada de fred a Europa, per no parlar de la polèmica de l’escut antimíssils. Això hauria passat si la UE tingués un exèrcit?

El Tractat de Lisboa, que d’alguna manera sí que preveu una política comuna de Seguretat i  Defensa, ja ha provocat certes reticències. Si més no, és curiós com es veu el tema de la defensa des d’alguns estats.

L’eurodiputat suec Nils Lundgren, en una pregunta a la Comissió Europea, demanava el mes de desembre passat: “Pot garantir la Comissió que es preservarà la neutralitat sueca en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa?”

En una altra pregunta demanava si els votants irlandesos poden tenir la certesa que els seus fills i filles no hauran de prestar el servei militar en un exèrcit de la UE, en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa.

Encara que pugui semblar estrany, el cert és que molts irlandesos van votar en contra del tractat de Lisboa convençuts que els seus fills seran cridats a un exèrcit europeu. Potser caldria que els recomanem que llegeixin el llibre d’en Xavier Ferrer, almenys perquè així votarien en coneixement de causa.

González-Sinde contra “peer to peer” (P2P)

Publicat el per

                                          La nova ministra de Cultura no ha entrat massa bé. Els internautes i molt usuaris d’internet s’han indignat perquè Ángeles González-Sinde és absolutament contrària a les descàrregues d’internet i el seu ministeri és qui ha de regular la col·lisió d’interessos que hi ha entre els drets d’autor i la circulació de música i vídeos per la xarxa.

 Aquells que avui es descarreguen música per internet, els pirates, han de saber que la  descàrrega d’un fitxer d’internet amb la legislació espanyola a la mà queda emparada pel Text Refòs de la Llei de la Propietat Intel·lectual (TRLPI) quan protegeix la còpia privada . Aquesta exepcionalitat es dóna també a la majoria de països del nostre entorn.

 La descàrrega de música suposa la utilització d’alguns dels sistemes P2P o “peer to peer” per a l’intercanvi de fitxers. Els juristes precisen que en realitat el que es fa és una reproducció i comunicació pública de fitxers i  d’obres protegides.

Vulnerem alguna llei quan accedim a una obra i en fem una còpia privada, i no ho fem per cap ús col·lectiu, ni lucratiu?

I sim posem l’obra copiada a disposició dels usuaris de la xarxa?

Si  ho posem tot a disposició del públic amb el sistema P2P infringim la LPI, però no és cap conducta delíctiva amb el Codi Penal a la mà (Art. 270), sobretot a partir d’una circular del 2006 de la Fiscalia General de l’Estat, en la qual s’indica que l’ús de sistemes P2P no pot ser considerat una conducta penada  perquè no hi ha l’ànim de lucre. També hi ha  un seguit de sentències que neguen l’existència d’un delicte d’infracció de la propietat intel·lectual
per l’ús de sistemes d’intercanvi de fitxers via Internet.

 Crec que els internautes, realment han de patir per les intencions d’Ángeles González, perquè el que vol és fer modificacions legislatives, com les que ja han fet o intenten fer altres països només hem de mirar el cas de Suècia o França (que no se n’ha ensortit).

30 anys d’ajuntaments democràrtics

Publicat el per
ACN

Anna Pagans i Quim Nadal. Foto: ACN

Fa pocs dies celebràvem el naixement d’El Punt. Si has viscut les primeres setmanes de vida d’El Punt,  “fent de periodista”, t’adones que precisament per aquest motiu has estat un espectador privilegiat, en primera línia,d’uns fets que han marcat la història recent del país.

 Les eleccions del 3 d’abril del 1979 les vaig viure a Figueres, on setmanes després cobriria informativament el primer ple municipal de presa de possessió de la meva vida, el de l’alcalde Josep Maria Ametlla (PSC), deprés vindrien Miquel Esteba (CiU) i Eduard Puig Vayreda (CiU). Aquell primer mandat municipal a la capital empordanesa va ser molt intens, i per a mi, que m’estrenava com a periodista, una experiència inoblidable. Aleshores tant els polítics com els informadors  érem uns aprenents.

Trenta anys després de tot allò, una colla de periodistes, alguns dels quals havíem seguit la política municipal de Girona hem estat convocats al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Allà escoltant Quim Nadal el primer alcalde de Girona de la democràcia recuperada el 1979, i Anna Pagans, actual alcaldessa de la ciutat, m’han vingut a la memòria alguns moments d’aquests anys passats. No sé per què he recordat aquella noia que amb camisa blanca i texans feia vibrar l’antic pavelló de la Devesa en un memorable míting quan encara se suava socialisme, ara és l’alcaldessa de Girona. I mentre escoltava Nadal m’han vingut al cap les llargues i avorrides hores passades seguint els plens municipals a l’Ajuntament de Girona però també les bones estones en què l’actual conseller em va fer descobrir allò en què avui s’ha convertit la meva ciutat.

En un format i un contingut diferents, Nadal i Pagans ens han lliurat un voluminós volum, el llibre dels 30 anys de govern socialista a la ciutat de Girona. El llibre, que es titula ‘Entra amb nosaltres a l’ajuntament’, el primer lema que els socialistes gironins  van triar  per presentar-se a les municipals del 1979,  pretén fer balanç tot mirant cap al futur i, alhora, ret homenatge als regidors socialistes que han mort en aquests 30 anys.

Amb aquest volum a les mans, un pot repassar els programes i les promeses electorals de vuit mandats municipals a la ciutat de Girona i veure què s’ha fet de tot allò que aleshores es deia, com s’ha portat a terme i què ha quedat pendent. Tot plegat, un exercici que entenc que ha d’anar molt més enllà d’un record nostàlgic.