El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.
Arxiu mensual: octubre de 2010
País de fireta
Vents de més de 150 quilòmetres per hora no són pas cap broma, ni a l’Empordà, per més que es digui que els empordanesos ja hi estan acostumats. Quan la tramuntana bufa tan fort, s’han d’adoptar mesures de precaució i anar amb compte. Més que acostumats hi estan avesat i preparats, perquè episodis de forts vents com els que s’han produïts aquests dies, si bé no sovintegen, se sap que poden causar estralls, aixecar taulades o arrancar arbres. La gent de l’Empordà n’ha viscut moltes de tramuntanades i, pel que m’han explicat, fins ara ningú ha vist volar cap tren. Ho dic perquè les mesures adoptades per les autoritats ferroviàries d’aturar la circulació de trens entre Girona i Portbou i derivar els viatgers amb autobusos no l’acabo d’entendre. Quan un país es paralitza tan sovint per fenòmens meteorològics (neu, aigua i ara vent) deu ser que és de fireta.
La porra
iversos informes revelen que l’abstenció i la desmobilització electoral no perjudica els partits. Deu ser per aquest motiu que ni partits ni govern aborden seriosament el problema de la desafecció. Fora dels fòrums polítics, al carrer no hi ha debat electoral, interessa més saber si ha guanyat el Barça o el Girona. Quan falten dinou dies perquè comenci la campanya electoral i trenta-cinc per a les eleccions, els missatges que arriben a la ciutadania són que si uns han fet un vídeo, que quines condicions posaré per pactar, que si reeditarem el tripartit o que algun dia volem arribar a ser creïbles a Catalunya. Tot plegat fa que els votants es prenguin la cosa aquesta de la política com si fos un divertimento o una competició, i el màxim interès sigui fer-ne una porra, a veure qui governarà i amb qui pactarà. Jo sempre aposto pel Barça.
Cànon
Els usuaris particulars continuarem obligats a pagar un cànon digital injust i abusiu, que d’entrada presumeix que tots som pirates o culpables de copiar música o imatges (ens els cobren per la compra de DVD, CD, discs durs, etc..) encara que no ho hàgim fet mai, ni tinguem intenció de fer-ho. Aquest cànon abusiu a l’Estat espanyol s’aplica indiscriminadament. Tothom ho sabia, però ha hagut de ser el Tribunal de la Unió Europea qui ho declarés solemnement en una sentència que deixa clar que no es pot aplicar ni a professionals ni a empreses, només l’hem de pagar els usuaris particulars. S’ha fet un primer pas, el següent serà declarar il·legal aplicar el cànon universalment per a l’ús privat. Respecto a autors i creadors els seus drets, i que pagui qui faci còpia de les seves obres. Jo els puc assegurar que mai he copiat res de Ramoncín, ni de tants altres que tots alimentem cada dia.
Macrobordell
El macrobordell més gran d’Europa dijous obrirà les portes a la Jonquera. Potser val la pena resignar-se al fet que existeixin aquest prostíbuls, si això servís per treure de les carreteres les prostitutes i els seus pinxos, i per posar fi a les màfies i els proxenetes que hi ha al darrere. Diuen que aquest bordell fronterer és fruit de la política de Sarkozy, que ha prohibit la prostitució a França, però no l’ha eradicat. Deu ser per això que avui és dóna una situació ben curiosa. Abans, els d’aquí anàvem a Perpinyà a veure porno, i ara són els francesos els que vénen aquí a practicar-lo. Sóc del parer que prohibir la prostitució incentiva la part més miserable del negoci. Perquè la cosa ha estat, és i serà un negoci. Si mirem cap a una altra banda tampoc no resoldrem res. Potser tenen raó aquells que defensen que es reguli la prostitució per exigir-ne un control clar amb la cosa fiscal, sanitària….
Mosques
La nostra feina cada vegada es fa més difícil en un món en el qual, amb les noves tecnologies, tothom pot comunicar, però la realitat és que no tothom fa periodisme. Els periodistes ens dediquem a comunicar, a explicar la realitat, interpretar-la, analitzar-la. És la nostra feina, i en aquesta tasca sempre hem d’evitar convertir-nos en el centre d’atenció o en estrelles mediàtiques. Fa lleig. Malgrat tot, excepcionalment el col·lectiu de periodistes som notícia a Girona un cop l’any, perquè lliurem les Mosques de la Informació. Un acte senzill, que celebrem aquest vespre a la Sitja de Fornells, i en el qual, tot i ser els promotors de la trobada, intentem donar tot el protagonisme als guardonats. Premiem gent molt coneguda i també col·legues dels quals ja ningú es recorda; també els qui ens han facilitat la feina, i fins i tot lliurem Mosques a aquells que més ens han mosquejat. (Foto /Manel Lladó)
Quan els polítics s’apropien la informació
Poques setmanes abans de començar la campanya, tots els partits preparen les seves maquinàries i ultimen els darrers detalls de les seves estratègies electorals. Entre aquestes n’hi ha una de molt important: com influir en els mitjans de comunicació.Sempre es parla de la relació entre els polítics i els periodistes. Una relació que és correcta quan cada una de les parts fa la seva feina respectant l’altra. Però el respecte dels polítics per la feina dels periodistes es perd quan entren en campanya. Als partits polítics, per influir en els mitjans públics, no els calen gaires estratègies. La llei electoral els dóna l’eina perfecta per distribuir-se el tempus en els informatius de les cadenes de ràdio i televisió públiques, amb uns criteris més que discutibles. És el que s’anomenen blocs electorals.
Aquest sistema de blocs –que en teoria formen part dels informatius dels mitjans de comunicació públics– no es negocia, s’imposa (això sí, sempre amb empara legal). El resultat són uns informatius en els espais de política de les televisions i les ràdios públiques en els quals l’únic que no es fa és informar. Aleshores un es pot preguntar: què és allò que veiem en els telenotícies? Són els anomenats blocs electorals, en els quals es deixen de banda els criteris professionals i periodístics, i s’explica la cosa amb criteris polítics. És a dir, són els polítics –els seus directors de campanya o caps de comunicació– els que decideixen quan surten els candidats a la pantalla de la televisió per omplir el temps “que els toca”, i ocupar aquell espai informatiu, encara que el missatge que emetin no tingui res a veure amb allò que s’entén com a notícia, ni tingui cap interès informatiu.
Per cert, moltes de les imatges televisives dels actes electorals no provenen de cap treball periodístic; sovint són talls de veu o imatges realitzades pels mateixos partits, que prèviament han barrat el pas a les càmeres dels periodistes que no podran informar en llibertat. Això d’apropiar-se la informació agrada tant que s’estan empescant una llei per poder segrestar la informació, durant les campanyes electorals, també en els mitjans privats.
L’endemà
Ahir va ser un dia tranquil. Era el dia després d’una vaga convocada com a general, però que no ho va ser. De fet, si escoltaves les converses del bar o del carrer la gent parlava més del partit del Barça de la nit anterior que no pas de la jornada reivindicativa. Ara cal esperar a veure si el govern socialista mou fitxa i d’aquí a un temps fa algun gest envers les reivindicacions sindicals que van portar a la convocatòria de l’aturada. De la ressaca de la jornada, el que no acabo d’entendre és la polèmica entorn de la presència de Joan Boada en la manifestació de Girona. És que aquest alt càrrec no podia exercir el seu dret a manifestar-se? A mi no em va estranyar gens veure’l darrere una pancarta i en una manifestació, l’hi he vist moltes vegades, contra la MAT, contra la guerra de l’Iraq, etc. Si Boada hagués estat al seu despatx els aldarulls de Barcelona no s’haurien produït?
Girona rai?
Potser sí que és un tòpic allò del “Girona rai”. També podríem dir que és un clixé o una llufa que ens van penjar des de Barcelona aquells que envegen algun dels avantatges que deu tenir això de ser provincià o de pagès. Perquè ja em diran vostès si n’hi ha per estar cofoi de viure en unes comarques comunicades amb la resta del país i d’Europa amb un sistema ferroviari amb massa deficiències i una N-II tercermundista. Girona ha perdut pistonada. La volada en el món del bàsquet en l’ACB és només un record, en el món financer serà l’endemà del dia de difunts, que enterrarem Caixa Girona, i juts ara Ryanair redueix el nombre de destinacions des de Vilobí. Què volen que els digui! El conseller Nadal segur que te raó quan presenta un paquet de mesures contra el conformisme. Però, el “Girona rai” des d’aquí no ens l’hem cregut mai, més aviat n’hem patit les conseqüències.
Els trens MD
El dia que es van substituir els obsolets i rònecs trens Catalunya Expres pels suposadament flamants i moderns MD (mitjana distància), vaig pensar equivocadament que finalment els usuaris del ferrocarril a les terres gironines, deixarien de ser considerats ciutadans de segona, i que per primera vegada fins i tot estrenarien trens. Algú va dir que aquests trens abans de venir a Girona ja havien circulat per altres terres de l’Estat espanyol. Cap novetat. Amb tot, algú pot pensar que no s’haurien de fer escarafalls del que va suposar una millora. El cert és que de mica en mica la cosa s’ha anat degradant (i no pels retards, que ja hem assumit que no tenen solució). En ple estiu hem passat tanta fred en els MD com la que passaven els nostres avis a l’hivern en aquells trens de fusta, i tenim un ensurt cada vegada que s’anuncia una estació a un volum exagerat.