Arxiu de l'autor: Administrador

Chirac a la presó

Publicat el per

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.
Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.
Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.
Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.

Un dia per la llibertat de premsa

Publicat el per

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil”.

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La pena de mort

Publicat el per

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s’aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L’any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l’Iraq, l’Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l’aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l’últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d’execucions i de les condemnes a mort.
La tendència sembla que ens porta cap a l’abolició de les execucions; el líders polítics d’alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d’abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.
Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l’abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

Publicat el per

Gernika s’ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.
Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.
Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.
Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l’Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

Putin, el gran error de Ieltsin

Publicat el per

La mort de Borís Ieltsin, el primer president elegit per sufragi universal a Rússia, hauria de donar una oportunitat al seu successor i actual president, Vladímir Putin, per fer un cop de timó i enfortir la feble i qüestionada democràcia russa.

Borís Ieltsin és l’home que, després de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va fer un pas històric i decisiu en liquidar l’URSS, i impulsar la transició d’un sistema totalitari cap a una democràcia parlamentaria.

L’astúcia, la intuïció i el pragmatisme, que van ser molt útils a Ieltsin en una primera etapa, no van ser suficients per afrontar el complicat repte que tenia al davant i va ser qualificat com el mestre del caos, perquè va tenir una presidència marcada pel desordre, la improvisació, els escàndols financers, la guerra de Txetxènia i l’alcoholisme.

Avui, però, ha quedat clar que el seu gran error va ser confiar que Putin seria l’home capaç de construir una nova Rússia veritablement democràtica. Putin avui pot desmentir aquella frase de Ieltsin quan deia que la marxa erere ja no ere possible. Putin està retornat Rússia al seu passat més sòrdit.

Una reunió secreta

Publicat el per

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Les dues visions

Publicat el per

Escoltar les reflexions dels periodistes procedents de països que envien molts immigrants a casa nostra, i que ens expliquin quines són les causes d’aquest flux migratori és l’objectiu del cicle de xerrades que sota el títol «dues visions» des del 24 d’abril es celebra a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els periodistes convidats venen de països com l’Equador, Marroc, Romania, Senegal, Bolívia i Paquistan i la seva aportació és molt important perquè ens parlen de les causes que provoquen l’emigració i de com n’informen els mitjans de comunicació, en els països d’origen. Després nosaltres amb aquestes dades cal que reflexionem de quina manera donem la mateixa informació però des del punt de vista d’un país d’acollida. L’exercici, penso que és molt interessant.

La mentida del PP

Publicat el per

La teoria de la conspiració en relació amb els atemptats de l’11-M que encara mantenen importants dirigents del PP i mitjans de comunicació afins es va desmuntar del tot el dia que l’exdirector general de la policia i actual europarlamentari del PP, Agustín Díaz de Mera, va comparèixer davant el jutge Gómez Bermúdez i va intentar mantenir la mentida de la implicació d’ETA en els atemptats sobre la base de la suposada confidència d’un informador anònim, el nom del qual es va negar a revelar al jutge, encara que després el va passar per escrit al tribunal. Cap dels alts càrrecs policials en l’etapa Aznar, i cap dels suposats confidents de Díaz de Mera defensa ni ha defensat mai la implicació d’ETA en els atemptats. El paper galdós de Díaz de Mera davant el tribunal i el judici de l’11-M han posat al descobert una mentida que durant tres anys ha mantingut Acebes i la cúpula del PP amb un total menyspreu per les víctimes.

Tribunals sota sospita

Publicat el per

El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.

Publicat a l’edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007

Religió i llibertat d’expressió

Publicat el per

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d’unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s’ha de fer prevaler el dret a la llibertat d’expressió. De fet, en la sentència s’indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s’ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d’expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d’una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n’hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d’Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l’espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d’amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s’han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d’haver i s’ha d’acceptar la llibertat d’expressió d’aquells que sanament en volen fer una crítica.