“Ne bis in idem”

Tot sovint, quan es produeix algun tipus delictiu que, per les raons que sigui, té transcendència pública, surten veus reclamant un enduriment de les penes. Algú creu que amb una nova reforma del Codi Penal aturarem les bandes d’encaputxats que fa setmanes que assalten cases i xalets –amb impunitat– atemorint famílies, sobretot aquella gent que viu en cases aïllades o en urbanitzacions? No podem estar canviant les lleis cada dos per tres. S’han de fer complir les existents –hi ha un munt d’exemples de sentències que no es compleixen–. També estaria bé que es capturessin els malfactors i es determinés si formen part d’una banda organitzada. Després, jutges i fiscals han d’aplicar les lleis amb duresa i contundència. Si hi ha robatori amb violència, s’ha de castigar que hagin entrat amb força en un domicili; després, el robatori, i també la violència. Els encaputxats no els podem emparar amb trampes legals, ni clàusules com ara el ne bis in idem, que prohibeix la doble condemna pels mateixos fets; és a dir, que un mateix fet delictiu, realitzat per la mateixa persona, no pot donar lloc a una doble sanció. Hi ha agreujants, i l’alarma social creix cada dia que hi ha un altre assalt amb violència.

Videovigilats

L’Ajuntament de Salt aprovarà  la instal·lació de sis noves càmeres de videovigilància endiferents carrers i places de la població. Amb aquestes, ja en sumaran una vintena. Si dic que fa por, algú em pot contestar que fa més por que hi hagi delinqüents actuant impunement sense que se’ls pugui identificar, o que amb la videovigilància molts ciutadans se senten més segurs. I el dret a la vida privada? O més concretament, el dret a la nostra intimitat no és un dret fonamental? On queda la dignitat de la persona? També cal preguntar-se quin tractament es fa de la nostra imatge quan som al carrer sota l’objectiu d’aquestes càmeres. Preocupa que els nostres drets civils no estiguin prou protegits. Tothom hauria de saber on estan ubicades totes les videocàmeres, públiques i privades. I és evident que molts aparells de videovigilància que ens controlen (al carrer, en oficines bancàries…) no estan degudament senyalitzats.

Justícia menys justa

D’aquí a pocs dies, la justícia serà una mica més injusta. La nova llei estatal que imposa noves taxes judicials per accedir als tribunals, que contempla increments d’entre 50 i 750 euros, és a punt d’entrar en vigor. Es tracta d’una llei impulsada pel PP que respon únicament a un criteri recaptador del Ministeri de Justícia i significa la limitació d’accés al sistema judicial per a milers de ciutadans. La norma és d’una gran transcendència social; sense cap mena de dubte consagra una justícia per a rics i una altra per a pobres i, en el cas de Catalunya, suposarà una doble imposició en sumar-se a les que ja imposa la Generalitat. El món jurídic i judicial s’ha revoltat contra una llei que nega el dret constitucional d’accés a la justícia per a la majoria de ciutadans. No s’entén com ha passat com si fos un tema menor. Què han fet els diputats i senadors de l’oposició per aturar aquest despropòsit tan escandalós?

Menors

Retallar, optimitzar, racionalitzar, estalviar, prioritzar. Seria molt llarga la llista d’adjectius o eufemismes que s’utilitzen cada dia per explicar que es tanca, suprimeix, elimina o redueix un servei determinat. Alló que en deien l’estat del benestar, i que no vam acabar d’assolir mai, tenia bases sòlides en la sanitat, l’educació i en alguns aspectes socials. Que darrerament s’han anat aprimant. Sempre en detriment de serveis bàsics o que afecten les capes més febles de la societat. Ara toca el torn als menors. Els menors, que quan delinqueixen no se’ls pot aplicar el Codi Penal, sinó que se’ls aplica una llei de responsabilitat específica per als més jove. Hi ha centres especial per als menors, creats amb la finalitat d’aconseguir reinserir-los sense conflictes en la societat. Per això es van repartir aquests espais per tot el territori: els menors interns en aquests centres havien d’estar prop de les famílies, dels seus advocats i els jutges que porten el seu cas. Aquests aspectes ara ja no s’han de tenir tan en compte en el nou model incert al qual estem abocats. La decisió política ha estat contundent: calia tancar centres de menors a Girona i a Mollet. Tot sigui per la prima de risc!

Alarmats

Confesso que sóc dels que, en un primer moment, com a afectat que va perdre un viatge els dies del pont, vaig aplaudir el govern Zapatero per les mesures adoptades per fer claudicar una elit endogàmica de funcionaris. Va ser quan els controladors van paralitzar el país. D’això fa onze dies, però continua vigent l’estat d’alarma, amb la suspensió dels drets constitucionals per una situació de crisi. Es tracta d’una mesura excepcional en el funcionament de les institucions democràtiques i en l’exercici de drets. Fa mesos, en nom de la Constitució i de l’Estat, ens van deixar pràcticament sense Estatut; ara s’ha decretat l’estat d’alarma, i s’ha utilitzat l’exèrcit per posar ordre, tot un precedent en la suspensió de drets que ens fa estar a tots esverats, espantats, atemorits, inquiets, intranquils, sobresaltats, aterrits, esborronats, esgarrifats, esglaiats; és a dir, alarmats.

Cànon

Els usuaris particulars continuarem obligats a pagar un cànon digital injust i abusiu, que d’entrada presumeix que tots som pirates o culpables de copiar música o imatges (ens els cobren per la compra de DVD, CD, discs durs, etc..) encara que no ho hàgim fet mai, ni tinguem intenció de fer-ho. Aquest cànon abusiu a l’Estat espanyol s’aplica indiscriminadament. Tothom ho sabia, però ha hagut de ser el Tribunal de la Unió Europea qui ho declarés solemnement en una sentència que deixa clar que no es pot aplicar ni a professionals ni a empreses, només l’hem de pagar els usuaris particulars. S’ha fet un primer pas, el següent serà declarar il·legal aplicar el cànon universalment per a l’ús privat. Respecto a autors i creadors els seus drets, i que pagui qui faci còpia de les seves obres. Jo els puc assegurar que mai he copiat res de Ramoncín, ni de tants altres que tots alimentem cada dia.

Oh! Europa

L’Estat espanyol va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que avui és la Unió Europea, fa vint-i-cinc anys. El 1985 els socis europeus van aprovar el tractat sobre l’espai i la cooperació Schengen. El juny de 1991 l’Estat espanyol i Portugal s’integraven a l’espai Schengen, que representa un territori europeu on es garanteix la lliure circulació de les persones i en conseqüència la desaparició física de les fronteres. Bé, doncs es veu que el sindicat de la Policia Nacional espanyola encara no s’ha adonat de cap d’aquests canvis: ahir encara anunciava que s’oposa a la desaparició de les cabines frontereres del Pertús, unes instal·lacions en situació alegal que la Comissió Europea ha demanat que es retirin. Caldria veure si aquesta gent que s’oposa a la plena integració europea encara voldria funcionar amb les pessetes amb la cara de Franco.

Que em tornin el vot

Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot

El burca

Estic espantat per la decisió temerària de l’Ajuntament de Girona i la
del govern de la Generalitat de no prohibir el burca i el vel integral o
nicab. Gairebé no goso sortir al carrer perquè em fa por trobar-me amb
dones ben tapades de cap a peus i de les quals, només en alguns casos,
podré endevinar els ulls. No sé si marxar a les Espanyes, on el seu
govern preveu, amb una reforma de la llei de religions, restringir el
burca en espais públics, o anar-me’n a viure a Lleida, Tarragona, el
Vendrell o a Barcelona, on ja han decidit regular o prohibir l’ús del
vel. Certament, aquests dies escoltant les tertúlies de les ràdios i
televisions i llegint determinats articles als diaris i a internet he
comprovat amb cert estupor que s’està creant una alarma social que només
ens pot portar cap a polítiques de racisme i xenofòbia. Diguin-me
vostès si han vist mai una noia amb aquestes vestimentes o quantes dones
amb burca o nicab veuen cada dia pels carrers de les poblacions amb més
immigració. Jo hi he passejat i, la veritat, no he trobat cap dona que
portés aquesta perillosa indumentària. És que potser es fan polítiques
preventives d’alguna cosa que jo desconec?

El gran germà

Fa pocs dies va participar en una jornada a Girona Esther Mitjans, la directora de l’Agència de Protecció de Dades, un organisme que ha de vetllar perquè no violin la nostra intimitat i per garantir la privacitat de les nostres dades personals. Curiosament aquesta mateixa setmana l’Ajuntament de Palamós ha instal·lat cinc càmeres al carrer, a l’entorn de La Gorga, per posar fi a les bretolades. Per la seva banda l’Ajuntament de Figueres, després d’una onada de robatoris, ja fa dies va anunciar que posarà càmeres a la via pública per garantir la seguretat dels ciutadans. Quin dret ha de prevaler? El de la seguretat o el que tinc com a ciutadà lliure de mantenir la meva privacitat i de circular sense que ningú em controli ni enregistri els meus moviments al carrer? Jo ja he triat. Si us plau no em protegeixin més. En nom de la seguretat ja s’han fet i s’estan fent prou bestieses i s’han violat massa drets individuals i col·lectius.