El vot de les persones immigrades

9 – M
Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet
www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.

Cuba "amb sense" Castro

Després de 49 anys, Fidel Castro ha anunciat que renuncia formalment a exercir el poder. Malalt i allunyat de la presidència de Cuba des de fa 19 mesos, el dirigent cubà ja va delegar provisionalment la presidència en el seu germà petit, Raúl, el qual des d’aleshores ha dirigit el país i s’entreveu com el seu successor. Durant aquests dinou mesos la influència de Fidel Castro s’ha limitat formalment a algunes orientacions sobre els grans temes de política internacional que expressava a traves del diari Granma, però la imatge que transmetia era la d’un home malalt. Després d’anunciar que plega, la seva presència serà la mateixa, la d’una icona sense cap pes en les grans decisions que adopti el govern cubà. Tot i això, mentre visqui, l’ombra de Fidel planarà sobre els cubans i els seus dirigents, que difícilment podran afrontar les reformes profundes que necessita el país i que, d’una manera o altra, han de comportar que es posi fi a un sistema mancat de llibertats.

Qui ha dirigit Cuba durant gairebé mig segle es manté encara com a secretari general del Partit Comunista, l’únic partit legal a l’illa i columna vertebral del sistema. De fet, Raúl Castro va ser triat pel seu germà com a successor perquè és l’únic que podia garantir la continuïtat de les actuals institucions, tot i les tímides reformes anunciades. Tot plegat són un seguit de correccions en el sistema pensades més en clau econòmica que no pas política i mirant cap al model de la Xina. L’única possibilitat que hi hagi una acceleració del canvi serà la desaparició física del dictador o que es visualitzi un relleu amb un president, com Carlos Lage, que suposaria un canvi generacional.
Cuba només caminarà obertament cap a un règim de llibertats quan desaparegui dels llocs de poder la generació que va fer la revolució, generació que vol vetllar la transició, perquè és clar que no n’hi haurà prou amb la renúncia de Fidel Castro.
Sobre Castro en altres blocs: De dictadores buenos i malos (Lluís Foix)
Massa tard (Vicent Partal)

Quaranta ordres d’arrest internacional

L’advocat Jordi Palou ha presentat l’aute emès pel jutge de l’Audiència Nacional, aquest dilluns, a Figueres, acompanyat pels germans del mossèn de Navata, Joaquim Vallmajó, assassinat l’any 1994, a Rwanda. El seu germà, Martí Vallmajó, ha mostrat la seva satisfacció per aquestes quaranta ordres d’arrest internacional, però ha volgut deixar clar que no es tractava de cap acció contra un país o un poble, sinó contra un quants responsables del genocidi. Vallmajó ha dit que el poble rwandès era un ‘poble estimat’ per ells i pel seu germà i que li agradaria poder tornar a Rwanda. En aquesta causa hi ha donat suport els ajuntament de Figueres i Navata.

Enllaç amb el comunicat de premsa que resumeix l’aute del Jutge de l’ Audiencia Nacional emès el dia 6 de febrer passat, que s’ha presentat en roda de premsa a l’Ajuntament de Figueres.

http://www.veritasrwandaforum.org/material/comunicat_premsa_080208_cat.pdf

Més informació: http://ngenis.blogspot.com/2008/02/el-cas-de-ruanda.html

El cas de Ruanda

El principi de justícia universal o de jurisdicció universal que des del 2005 s’aplica en el dret penal espanyol permet investigar i perseguir delictes comesos per ciutadans espanyols o estrangers quan són considerats com a genocidi, terrorisme, crims de guerra o crims de lesa humanitat. El jutge de l’Audiencia Nacional Fernando Andreu ha aplicat aquests principis a l’hora de processar i dictar ordre de crida i cerca internacional contra 40 militars i dirigents polítics del govern de Ruanda perquè entre el 1994 i el 2000 van portar a terme un extermini sistemàtic de l’ètnia hutu amb la finalitat d’aconseguir el poder, i també per haver instaurat un règim de terror, amb tortures i crims contra la població civil.
Entre els quatre milions de morts durant aquest període a Ruanda, destaquen els assassinats, la tortura i la desaparició de nou ciutadans del missioner empordanès Joaquim Vallmajó i la cooperant de Manresa Flors Sirera. Aquestes morts originen en part la querella presentada el 2004 contra dirigents del Front Patriòtic Ruandès. Durant gairebé quatre anys les entitats que van impulsar la demanda han treballat incansablement col·laborant en la investigació, anant a buscar proves i testimonis a Ruanda, posant en perill la seguretat d’algun dels seus membres, amb la finalitat no tan sols de fer justícia sinó també de cercar la veritat del que va passar realment, per tal que no quedin en la impunitat els responsables dels crims i es posin els fonaments per a la reconstrucció del país en pau.
Cal també que la cooperació internacional es posi en marxa per lluitar contra la impunitat dels criminals i que la Unió Europea i l’ONU, que sovint s’omplen la boca amb els conceptes «justícia» i «drets humans», siguin conseqüents i responguin amb fets ajudant a capturar els autors del genocidi.

El video censurat pel govern espanyol

El govern espanyol censura campanyes internacional que denuncien la vulneració dels Drets Humans arreu del món. L’ONG Amnistia Internacional ha estat víctima d’aquesta política covarda de l’executiu de Zapatero i ha acusat el govern espanyol de practicar la censura prèvia per obstaculitzar l’emissió gratuïta d’un espot en els canals estatals de televisió des de fa vuit mesos.

Segons l’organització, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç nega el caràcter de servei públic de l’anunci, cosa que impedeix la seva gratuïtat, i n’obstaculitza l’emissió esgrimint raons polítiques, ja que consideren que l’anunci fa publicitat política. Però pel director d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol, Esteban Beltrán, «aquesta qualificació vulnera la comunicació lliure d’informació veraç i la prohibició de la censura prèvia».
L’espot que convido a veure i divulgar al màxim a tot arreu, és un muntatge audiovisual de diferents dirigents polítics (Fidel Castro, George Bush, Mahmud Ahnmadinejadi Hu Hintao) citant un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Una professió fantàstica

Un total de 135 informadors van serassassinats durant 2007 i altres 37 van morir accidentalment mentre exercien la seva professió, segons el balanç anual difós per laFederació Internacional de Periodistes (FIP).
Les xifres de 2007 són superiors a la mitjana històrica, però no a les de 2006, any en el qual van morir assassinats 155 reporters i que la FIP va definir com el més sagnant de la història del periodisme.

Si s’ha de jutjar per les estadístiques, el perill potencial que afronten els treballadors dels mitjans de comunicació varia molt en funció d’on exerceixin la seva professió.
L’informe recull que a Àsia va haver 31 morts violentes, a Llatinoammèrica 18, i a Àfrica, 14, però no cita cap crim la Unió Europea

Un gran dia pels drets civils

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s’ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Vides minades, deu anys

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l’ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo…..

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l’edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l’autor d’aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d’en Fermí Sidera

Respectem als nostres avis

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l’anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d’avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d’un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d’audiència. No es tracta només d’informar, sinó també d’opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d’aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l’hora d’utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l’aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d’exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

La llibertat a la xarxa, amenaçada

Una altra vegada la llibertat d’expressió està en perill i ara a Internet.
Els Ministre de Justícia i Interior de la UE van debatre en la darrera cimera que han celebrat, la possibilitat de censurar i eliminar aquelles planes web que ensenyin com es fabriquen bombes i aquelles webs que afavoreixin el terrorisme. De fet la utilització de terrorisme en aquest post que esteu llegint o la recerca de temes relacionats amb el terrorisme, encara que sigui amb finalitats periodístiques, queda enregistrat en el google que col·labora amb les autoritats dels EUA.

El tema és greu perquè el concepte afavorir el terrorisme té moltes lectures i apreciacions polítiques, tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri i qui ho decideixi. La UE en aquest tema pot caure en el parany de la utilització del terrorisme per tancar webs i blogs ingrats i crítics amb el sistema. El qual suposaria un atemptat gravíssim a la llibertat d’expressió i a la mateixa Carta de Drets Fonamentals que proclama la Unió.