El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.
Arxiu de la categoria: Espanya
“A la mierda”
Canto a la Libertat i Somos, les cançons més conegudes de José Antonio Labordeta, ben segur que són les que més s’escolten aquests dies per internet. Amb tot, si entreu al Youtube i feu la cerca de Labordeta, el primer vídeo que trobareu, el més vist, és aquell que recull un fragment de la seva intervenció al Congrés dels Diputats el 2003 en la qual el polític, escriptor, poeta i cantautor es va dreçar als parlamentaris del PP que l’insultaven i es reien d’ell i els va etzibar: “Vostès estan acostumats a controlar el poder i els fot que aquells que hem estat torturats per la dictadura ara vinguem aquí a parlar. A la merda!”. Labordeta, que molts anys abans havia posat veu i música a la lluita contra la dictadura, donava deu voltes als cretins que n’han fet befa. Sense cap mena de dubte va ser un polítc honest i sense complexos. Que descansi en pau.
Brussel·les gira full
Ha hagut de passat més de mig any perquè finalment el Parlament Europeu escoltés les protestes dels eurodiputats catalans i reconegués que poden resultar ofensius els símbols de l’àliga, el jou i les fletxes, i el lema franquista «Una, grande y libre» que s’exhibeixen a l’Eurocambra de Brussel·les en un exemplar de la Constitució Espanyola del 1978, i finalment els retirarà. Aquests símbols feixistes són en un original que va regalar fa 14 anys el Congrés dels Diputats (presidit per Federico Trillo) al Parlament Europeu. Però no es pensin pas que l’Eurocambra retirarà el llibre exposat que conté aquesta simbologia: es limitaran a canviar de pàgina. Aquest és el drama de la nostra història, que l’única cosa que fem és girar full, amagar les vergonyes i penalitzar qui investiga els crims del franquisme. Els símbols, les conseqüències, la misèria i la remor persisteixen. No n’hi ha prou de girar full.
I encara es queixen!
Albert Boadella, Arcadi Espada, Mariano Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Félix de Azua, Carlos Castilla del Pino són només alguns dels signants d’aquell manifiesto en el qual denunciaven una suposada persecució del castellà a Catalunya, amb l’aval del diari El Mundo i Telecinco. Una campanya que tenia també el suport de personatges com ara Daniel Sirera, José María Aznar, Rosa Díez, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Aleix Vidal-Quadras, Federico Jiménez Losantos, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho, entre molts d’altres.
S’ha fet pública una enquesta de l’Idescat, que tira per terra qualsevol campanya carregada de catalanofòbia en contra la nostra llengua, ja que amb dades a la mà es constata com dia a dia es va imposant el castellà a Catalunya i avui ja hi predomina sobre el català. I encara es queixen!
El vot de les persones immigrades
9 – M
Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.
Tribunals sota sospita
El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.
Publicat a l’edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007
La corrupció del PP
El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l’actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D’aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.
L’estratègia de la confusió i d’embolicar-ho tot, tal com s’ha fet amb la teoria de la conspiració de l’11-M, té com a objectiu aconseguir que l’opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d’especuladors que sense cap mena d’escrúpols s’aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.
El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d’expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l’Estat d’haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d’un estat policial.
Aquesta posició d’alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d’aquest partit, que en l’etapa del govern d’Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.
Aznar i la pena de mort
Sadam Hussein és segons Aznar: «un gran criminal, responsable de la mort de milers de persones i que té prou culpes per pagar-les» amb la forca.
D’aquesta manera José María Aznar ha qualificat de justa la condemna a mort contra Saddam Hussein 
Aznar és l’únic polític europeu que ha manifestat a favor de que s’apliqui la pena de mort a Sadam Hussein, tot sigui per mantenir la seva política de seguidisme mimètic de tot allò que diu Georges W. Bush, qui està utilitzant aquest condemna a mort en la campanya electoral dels EUA.
No cal recordar que la Unió Europea en la seva Carta de Drets Fonamental es mostra contraria a la pena de mort. (Art. 2 El dret a la vida)