L’Ajuntament de Girona es posa al dia. Adapta les ordenances a la nova llei de trànsit. El que fa mal d’aquest acord municipal és que, amb l’excusa de l’aplicació de la llei estatal de trànsit, es doblaran o triplicaran algunes sancions respecte als preus que fins ara es cobraven a Girona. Ja se sap que, en temps de crisi, s’actua com si els ciutadans no tinguessin prou problemes per arribar a final de més i tots els govern estatals, nacionals i municipals els apugen els impostos, les sancions i el que faci falta. Segur que en el ple municipal se’ns dirà que no hi ha cap afany recaptatori amb les multes. N’han recorregut mai cap a l’Ajuntament? Han aconseguit que els facin cas i els retirin la sanció? En la majoria dels casos no serveix per a res, i crec que a partir d’ara encara menys, perquè a Roses, quan Carles Pàramo era alcalde, va fer cas d’uns recursos per multes i ha acabat al jutjat.

Quan era petit a l’escola teníem una assignatura que, crec que sàviament, anomenàvem «fem» (de fems o femta), era la FEN (Formación del Espíritu Nacional). El professor, la ideologia del qual no cal que els hi detalli, sempre ens deia que una obligació de tot espanyol era llegir cada dia el BOE. Com es poden imaginar, és una pràctica que no he fet mai de la meva vida i suposo que com jo, la majoria de ciutadans. Convençut de la poca passió que aixeca la lectura del Butlletí Oficial de l’Estat, el govern estatal ha intentat col·locar un decret llei, amb una discreció més que sospitosa i publicitat només en el BOE, per prohibir als ajuntaments d’acudir al crèdit a llarg termini. Ja han vist l’enrenou que això ha provocat en el món local, fins al punt que el govern ha hagut de fer marxa enrere i ara dóna més temps als ajuntaments. Finalment, Zapatero ha adoptat una decisió sàvia: rectificar.

L’imaginari popular i alguns sectors reivindicatius han utilitzat darrerament l’escultura del monument a Narcís Monturiol que presideix la Rambla de Figueres per disfressar-lo o convertir-lo en una icona de les seves reivindicacions o celebracions. Josep Puigbert publicava en la contraportada d’El Punt (20/5/2010) fotografies en què es podia veure l’escultura obra d’Enric Casanovas vestida amb la samarreta de Figueres Decideix i amb la de la colla castellera de la ciutat. M’atreveixo a suggerir a l’alcalde figuerenc de recollir aquesta iniciativa i que faci com a Brussel·les, on és una tradició que, cada vegada que visita la ciutat un mandatari estranger, l’Ajuntament disfressa l’escultura del Manneken Pis amb el vestit tradicional del país visitant. M’hauria agradat que  l’escultura de la Rambla, la nit de la final de la copa d’Europa, portés la samarreta del Bayern.

Circular amb cotxe per Figueres aquests dies és una mena de gimcana d’obstacles que es podria haver inclòs perfectament en el programa de les Fires i Festes de la Santa Creu, que es van acabar fa quinze dies. Transitar per qualsevol carrer de la capital empordanesa pot suposar, encara que no es vulgui, que s’acabi anant a petar a l’altra banda de la ciutat. Algú podria pensar que es tracta d’un nou sistema modèlic i molt estudiat per pacificar el trànsit i dissuadir els figuerencs d’agafar el cotxe en els seus desplaçaments urbans. De pacificar, res, perquè es formen unes cues impressionants i els conductors, que es van trobant amb sorpresa rere sorpresa i amb carrers tallats per obres a cada cantonada, no crec que tinguin un estat d’ànim que es pugui qualificar precisament de pacífic. Si no vaig errat, s’estan fent simultàniament mitja dotzena d’obres, totes empantanegades al centre de Figueres.

No sé si és més vergonyós l’estat lamentable en què està l’N-II o que els nostres representants polítics no siguin capaços de posar-se d’acord, anar units i fer un front comú per resoldre aquest tema deixant de banda els partidismes. Per una banda, divendres van comparèixer alcaldes i regidors de CiU dels municipis afectats pel tram de l’N-II de Tordera a Fornells de la Selva, reclamant que la retallada de la despesa pública de l’Estat espanyol no afecti les obres de la carretera. I, per una altra, els parlamentaris socialistes a Madrid asseguren que fan una feina fantàstica, discreta i a l’ombra, i que han treballat de valent amb el ministre de Foment perquè s’enllesteixi la cosa. Sobre aquestes obres el que es percep és allò que se’n diu fer molta fressa i poca endreça, perquè ja em diran, si la primera pedra per millorar l’N-II la va posar el PP i la segona, el PSOE, qui posarà la darrera i definitiva i quan.

Si el territori jugués a la borsa, les comarques gironines haurien experimentat ahir una pujada espectacular. La qualitat i el valor internacional del nostre territori està a l’alça. Amb l’aprovació al Parlament del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, la demarcació concentra un total de cinc parcs naturals –sis si hi comptem el paratge natural d’interès nacional de l’Albera–. Tenint en compte que el turisme és la indústria més important del país, el nou parc representa un valor afegit a l’oferta turística existent (gastronòmica, musical, de platges, equipaments…). És cert que caldrà vigilar el desplegament, el pla d’usos i la gestió que se’n faci a partir d’ara, però el que no s’entén és com la protecció d’aquest espai natural no ha tingut la unanimitat del Parlament, ni el consens del territori. Deu ser que ha fet avortar projectes urbanístics especulatius com els que han portat el país a la ruïna?

Qui ho havia dit que ser alcalde no té riscos? Que ho preguntin a la Magda Casamitjana, que ahir va notar la fredor d’un ganivet al coll i per uns instants va pensar que podria acabar degollada. La majoria d’alcaldes, massa sovint, reben anònims i amenaces, que en molts casos no són creïbles i no se’n fa cas, però ahir a Roses es podia haver produït una desgràcia. Un altre risc dels càrrecs públics locals és que sovint es diu que tots són corruptes, quan tots sabem que sortosament els casos de corrupció no estan generalitzats. Ocupar un càrrec públic, a qualsevol nivell, comporta feina i molts problemes, i és innegable que també satisfaccions. Però és només en la política municipal on hi ha el risc de fricció, que és el que genera la proximitat, que facilita que qualsevol ciutadà et retregui qualsevol decisió, en qualsevol moment, al carrer, al bar o a la cantonada, 24 hores al dia i 365 dies a l’any.

Aprofitar l’alarma social, en un moment en què la societat és especialment sensible a causa d’un fet dramàtic, com ara l’assassinat de criatures a mans de mainada, per proposar rebaixar l’edat penal, es fer populisme. No crec que el Partit Popular fes política seriosa quan apel·lava a l’episodi de violació de nenes de 12 i 13 anys, en mans d’agressors menors de 14 anys, per exigir que s’endureixi la llei del menor i que es rebaixi la majoria de l’edat penal als 12 anys. Estic d’acord amb els advocats i els psicòlegs catalans, contraris a rebaixar l’edat penal del menor, quan aposten per la prevenció, la reeducació i la mediació penal per evitar la delinqüència. Les lleis han de ser eficaces i no reformades constantment. Potser que ens deixem d’eufemismes i no parlem tant de menors, quan en realitat ens referim a nens. Si el PP, que pretén legislar en calent, aconseguís el seu propòsit, i després delinquissin menors de 12 anys, proposarien l’edat penal als 9, o als 8 anys?

El diari econòmic Financial Times parlava ahir de Catalunya i, a diferència d’altres ocasions, aquest cop ho feia en un to més positiu. En un especial de quatre pàgines, un Doing business in Catalonia, presentava el país com un indret bo per a les empreses i amb oportunitats de negoci, tot i que també destacava que hi ha defectes. Ningú no és perfecte. No obstant Financial Times deixava clar que Catalunya és el contribuent més important als ingressos de l’Estat espanyol, alhora que elogiava els atractius empresarials del país presentant-lo com una regió que concentra una xarxa de talents d’arreu del món. De tot plegat, em quedo el titular del dossier, «Una joia de la corona», si més no perquè, si no recordo malament, l’Índia, que va ser durant anys la joia de la corona britànica, al final va esdevenir un país independent. És això una premonició? Ara potser només ens caldrà trobar un Mahatma Gandhi català.

Si hi ha una administració estatal que encara té tics de l’antic règim, que és immobilista, està encarcarada, és obsoleta, és esquerpa a qualsevol canvi i modernització, aquesta és la justícia espanyola. Tot i que els jutges depenen del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), sortosament una part del funcionament de la justícia a Catalunya està gestionada pel govern de la Generalitat. Som afortunats perquè una vegada més Catalunya és pionera a l’hora de posar en marxa una reforma, que amb el temps ha de revolucionar la justícia espanyola. Es tracta de la unificació de les bases de dades per a tots els partits judicials catalans i la creació d’un registre únic a tot Catalunya. Aquesta base de dades i la connexió en xarxa dels jutjats catalans permetrà conèixer l’historial dels acusats, si aquests són reincidents, si tenen antecedents penals, si estan ingressats en un centre penitenciari, en llibertat amb càrrecs, etc. Ara només fa falta que el Ministeri de Justícia ens copiï el model i s’escolti la consellera Montserrat Tura per tal que els sistemes informàtics de tots els jutjats de l’Estat adoptin les mesures tècniques perquè es puguin parlar els ordinadors. Tot plegat, una putada per als delinqüents reincidents.