Adieu o revoire Chirac!

Esl editorials dels principals diaris no es posen d’acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

‘Adieu’, Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,………”

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: “ Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo – Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (…)”

De fet l’anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d’incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l’Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l’oposició europea a la guerra de l’Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l’euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se’n va en un moment en què l’Estat francès té una elevada taxa d’atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

La corrupció del PP

El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l’actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D’aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.

L’estratègia de la confusió i d’embolicar-ho tot, tal com s’ha fet amb la teoria de la conspiració de l’11-M, té com a objectiu aconseguir que l’opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d’especuladors que sense cap mena d’escrúpols s’aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.

El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d’expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l’Estat d’haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d’un estat policial.

Aquesta posició d’alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d’aquest partit, que en l’etapa del govern d’Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

Pinochet, un criminal


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m’ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l’economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d’humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d’Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d’un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s’aixequen veus de l’entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S’ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d’ Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”

Montilla i Ségolène

Amb una victòria espectacular i incontestable en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, Ségolène Royal ha estat proclamada candidata per aquest partit a les eleccions presidencials franceses de la primavera vinent.

Aquest model d’eleccions primàries dins d’una formació política és un exemple extraordinari de democràcia interna del qual haurien d’aprendre tots els partits polítics de casa nostra.

El cas Montilla és tot el contrari del que ha passat a França. L’aparell del PSC, decideix carregar-se Maragall i posar al seu home, José Montilla com a candidat. Tot un exemple de democràcia interna de partit, amb la “neteja” posterior que això ha significat. Montserrat Tura que va gosar insinuar que Montilla no era el millor perfil de candidat a la presidència de la Generalitat i ja s’ha vist que li ha passat. Caldrà veure que passarà amb la resta de consellers socialistes del govern que no són de la corda de l’aparell del PSC.

Es interessant la reflexió que sobre aquest tema fa el diputat del PSC Àlex Saez en el seu bloc. El periodista d’El Punt Saül Gordillo dedica avui un post a José Montilla.

El tripartit i el seny de CiU



M’he resistit fins avui a parlar del nou govern tripartit o d’entesa. De tripartit, està clar que ho és perquè es conforme a partir de l’acord entre tres formacions polítiques, el que està per demostrar és si realment serà mereixedor que el nomenin entesa. Els precedent que van viure en la passada legislatura no van ser precisament d’entesa.

En tot cas voldria pensar que aquest govern no es trencarà abans de quatre anys. Què tancarà la legislatura amb la mateixa serenitat amb que s’ha presentat. Es la serenitat que l’amic i diputat socialista Àlex Sáez demana a CiU. També es comprensible la pataleta de CiU, però certament erraria si els convergents renegant del seny català que els ha caracteritzat fins ara i iniciant una etapa de trencadissa. CiU pot fer una política de crispació paral·lela a la del PP, on la ètica política no hi tingui lloc. Si CiU opta per aquest camí, pot ser moralment reprovable, com consideren ells que ho ha estat la reedició del tripartit, però serà tant legítim com el govern que presidirà José Montilla.

El també amic i parlamentari electe per CiU, Carles Puigdemont, el veig lluny de la serenitat que li demana l’Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc «Ja ens prenen per babaus», «Catalunya, dividida» o «Cal acceptar la crítica».

Tenir amics a les dues bandes i escoltar els arguments d’uns i altres, dóna una perspectiva diferents.
La política té aquestes coses. L’aritmètica parlamentària només entén que sumen les majories. Una suma que en l’àmbit parlamentària donaria per a molt, que unes vegades en va a favor i altres ens va en contra. Al darrera sempre hi han interessos polítics i de partit. En darrer terme queden sempre els interessos dels ciutadans que en només ens veuen en clau de clientelisme i vots.

Des de fa tres anys estem vivim a l’Estat espanyol la cara més nefasta i vomitiva de la política, de la manera més baixa, burda i fastigosa de fer política. Al PP només l’interessa matenir activada i mobilitzada la seva parròquia. El seu únic objectiu és tornar aconseguir el poder, al preu que sigui. S’utilitza, el terrorisme, els morts, les víctimes i a qui faci falta. En escoltar-los doni la impressió que esperen que ETA, després de tres anys sense sang, torni a matar. Entenc, i en aquest cas comparteixo plenament, la voluntat de CiU de no pactar amb aquesta gent. No em vull, ni em puc imaginar, ni de lluny, que CiU pugi agafar, per allunyat que sigui, un camí paral·lel al del PP.

Potser no tindrem la serenitat que proclama l’Àlex però espero veure el seny que sempre ha proclamat Jordi Pujol.