A Girona tothom sap que els bars de nit trien arbitràriament els seus clients. És a dir, només deixen entrar els qui tenen el perfil que ells han decidit. A partir d’aquí molts ciutadans també han decidit no tornar a posar mai més els peus en cap d’aquest locals on no són admesos. Sortosament per a Fires, tenim la Copa, un espai obert a tothom per gaudir de les nits de festa sense cap mena de discriminació. A Girona encara no existeixen uns amos de la nit, que decideixen, qui pot o no, anar a prendre una copa a partir de les dotze de la nit.
La llei seca
Tres menors han acabat a urgències del Trueta el primer cap de setmana de Fires i en cinc dies s’han comptabilitzat fins a 37 intoxicacions etíliques. Aquestes dades no difereixen gaire de les d’anys anteriors malgrat les campanyes perquè es controli el consum d’alcohol durant les festes, sobretot pel que fa als menors d’edat. En les Fires d’aquest any, però, una cosa ha canviat, s’ha actuat amb contundència des de l’Ajuntament a l’hora de castigar les dues barraques de la Copa que han enxampat venent begudes alcohòliques a menors. Barraca tancada i multa de 300 euros. Ja era hora que s’actués. Tots sabem, però, que malgrat aquest càstig exemplar, l’alcohol es continuarà venent i consumint durant els dies de Fires. Només cal veure l’entorn de la Copa i dels parcs de la ciutat plens d’ampolles buides de licors que les botigues venen impunement a les criatures.
Trenta ‘caseros’
Trenta edicions forjades en la fidelitat, així es podria definir la trajectòria i la línia coherent que han mantingut els premis de narrativa Just Manuel Casero. Ben segur que el periodista figuerenc que va donar nom a aquests premis ho hauria dit així. El 1980, Just escrivia en aquest diari sobre els altres premis literaris gironins –els Prudenci Bertrana– “Tretze edicions forjades en la fidelitat”, i feia una reflexió general sobre els premis literaris, que Narcís-Jordi Aragó recordava aquest dissabte a la sala La Planeta, recollint aquella afirmació que la seva funció suposa una “contribució honesta a una cultura nova”. En aquests trenta anys els Casero de narrativa han arribat a la maduresa i han aconseguit situar-se en la primera línia dels esdeveniments literaris del país, que han donant un planter d’autors prou reconeguts arreu dels Països Catalans. Felicitats per les trenta edicions!
Contra la convivència
El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.
País de fireta
Vents de més de 150 quilòmetres per hora no són pas cap broma, ni a l’Empordà, per més que es digui que els empordanesos ja hi estan acostumats. Quan la tramuntana bufa tan fort, s’han d’adoptar mesures de precaució i anar amb compte. Més que acostumats hi estan avesat i preparats, perquè episodis de forts vents com els que s’han produïts aquests dies, si bé no sovintegen, se sap que poden causar estralls, aixecar taulades o arrancar arbres. La gent de l’Empordà n’ha viscut moltes de tramuntanades i, pel que m’han explicat, fins ara ningú ha vist volar cap tren. Ho dic perquè les mesures adoptades per les autoritats ferroviàries d’aturar la circulació de trens entre Girona i Portbou i derivar els viatgers amb autobusos no l’acabo d’entendre. Quan un país es paralitza tan sovint per fenòmens meteorològics (neu, aigua i ara vent) deu ser que és de fireta.
La porra
iversos informes revelen que l’abstenció i la desmobilització electoral no perjudica els partits. Deu ser per aquest motiu que ni partits ni govern aborden seriosament el problema de la desafecció. Fora dels fòrums polítics, al carrer no hi ha debat electoral, interessa més saber si ha guanyat el Barça o el Girona. Quan falten dinou dies perquè comenci la campanya electoral i trenta-cinc per a les eleccions, els missatges que arriben a la ciutadania són que si uns han fet un vídeo, que quines condicions posaré per pactar, que si reeditarem el tripartit o que algun dia volem arribar a ser creïbles a Catalunya. Tot plegat fa que els votants es prenguin la cosa aquesta de la política com si fos un divertimento o una competició, i el màxim interès sigui fer-ne una porra, a veure qui governarà i amb qui pactarà. Jo sempre aposto pel Barça.
Cànon
Els usuaris particulars continuarem obligats a pagar un cànon digital injust i abusiu, que d’entrada presumeix que tots som pirates o culpables de copiar música o imatges (ens els cobren per la compra de DVD, CD, discs durs, etc..) encara que no ho hàgim fet mai, ni tinguem intenció de fer-ho. Aquest cànon abusiu a l’Estat espanyol s’aplica indiscriminadament. Tothom ho sabia, però ha hagut de ser el Tribunal de la Unió Europea qui ho declarés solemnement en una sentència que deixa clar que no es pot aplicar ni a professionals ni a empreses, només l’hem de pagar els usuaris particulars. S’ha fet un primer pas, el següent serà declarar il·legal aplicar el cànon universalment per a l’ús privat. Respecto a autors i creadors els seus drets, i que pagui qui faci còpia de les seves obres. Jo els puc assegurar que mai he copiat res de Ramoncín, ni de tants altres que tots alimentem cada dia.
Macrobordell
El macrobordell més gran d’Europa dijous obrirà les portes a la Jonquera. Potser val la pena resignar-se al fet que existeixin aquest prostíbuls, si això servís per treure de les carreteres les prostitutes i els seus pinxos, i per posar fi a les màfies i els proxenetes que hi ha al darrere. Diuen que aquest bordell fronterer és fruit de la política de Sarkozy, que ha prohibit la prostitució a França, però no l’ha eradicat. Deu ser per això que avui és dóna una situació ben curiosa. Abans, els d’aquí anàvem a Perpinyà a veure porno, i ara són els francesos els que vénen aquí a practicar-lo. Sóc del parer que prohibir la prostitució incentiva la part més miserable del negoci. Perquè la cosa ha estat, és i serà un negoci. Si mirem cap a una altra banda tampoc no resoldrem res. Potser tenen raó aquells que defensen que es reguli la prostitució per exigir-ne un control clar amb la cosa fiscal, sanitària….
Mosques
La nostra feina cada vegada es fa més difícil en un món en el qual, amb les noves tecnologies, tothom pot comunicar, però la realitat és que no tothom fa periodisme. Els periodistes ens dediquem a comunicar, a explicar la realitat, interpretar-la, analitzar-la. És la nostra feina, i en aquesta tasca sempre hem d’evitar convertir-nos en el centre d’atenció o en estrelles mediàtiques. Fa lleig. Malgrat tot, excepcionalment el col·lectiu de periodistes som notícia a Girona un cop l’any, perquè lliurem les Mosques de la Informació. Un acte senzill, que celebrem aquest vespre a la Sitja de Fornells, i en el qual, tot i ser els promotors de la trobada, intentem donar tot el protagonisme als guardonats. Premiem gent molt coneguda i també col·legues dels quals ja ningú es recorda; també els qui ens han facilitat la feina, i fins i tot lliurem Mosques a aquells que més ens han mosquejat. (Foto /Manel Lladó)
Quan els polítics s’apropien la informació
Poques setmanes abans de començar la campanya, tots els partits preparen les seves maquinàries i ultimen els darrers detalls de les seves estratègies electorals. Entre aquestes n’hi ha una de molt important: com influir en els mitjans de comunicació.Sempre es parla de la relació entre els polítics i els periodistes. Una relació que és correcta quan cada una de les parts fa la seva feina respectant l’altra. Però el respecte dels polítics per la feina dels periodistes es perd quan entren en campanya. Als partits polítics, per influir en els mitjans públics, no els calen gaires estratègies. La llei electoral els dóna l’eina perfecta per distribuir-se el tempus en els informatius de les cadenes de ràdio i televisió públiques, amb uns criteris més que discutibles. És el que s’anomenen blocs electorals.
Aquest sistema de blocs –que en teoria formen part dels informatius dels mitjans de comunicació públics– no es negocia, s’imposa (això sí, sempre amb empara legal). El resultat són uns informatius en els espais de política de les televisions i les ràdios públiques en els quals l’únic que no es fa és informar. Aleshores un es pot preguntar: què és allò que veiem en els telenotícies? Són els anomenats blocs electorals, en els quals es deixen de banda els criteris professionals i periodístics, i s’explica la cosa amb criteris polítics. És a dir, són els polítics –els seus directors de campanya o caps de comunicació– els que decideixen quan surten els candidats a la pantalla de la televisió per omplir el temps “que els toca”, i ocupar aquell espai informatiu, encara que el missatge que emetin no tingui res a veure amb allò que s’entén com a notícia, ni tingui cap interès informatiu.
Per cert, moltes de les imatges televisives dels actes electorals no provenen de cap treball periodístic; sovint són talls de veu o imatges realitzades pels mateixos partits, que prèviament han barrat el pas a les càmeres dels periodistes que no podran informar en llibertat. Això d’apropiar-se la informació agrada tant que s’estan empescant una llei per poder segrestar la informació, durant les campanyes electorals, també en els mitjans privats.