Unes primàries molt primes

Girona: Primaries de

Votacions de primàries a Girona. Foto de Manel Lladó

Les eleccions primàries en el si d’un partit polític són un símptoma de salut democràtica i és una pràctica habitual en molts països amb cultura democràtica. Un procés que aquí es planteja gairebé com un fet excepcional i extraordinari. En el PSC es planteja, just en una etapa molt crítica per a aquest partit. Fa pocs dies s’ha  tancat el termini per recollir els avals dels candidats a la primera secretaria del PSC: només un en va obtenir el nombre suficient, els altres dos no van arribar als mínims. S’ha de treballar molt en el si dels partits perquè s’entengui que hem entrat en una etapa participativa, on res és com abans. És molt trist que Miquel Iceta o Sílvia Paneque a Girona vagin a unes primàries sense sotmetre’s a cap mena de confrontació d’idees.

L’N-II per l’autopista

La Vall de Sant Daniel, el 1983, en plenes obres de la variant. Foto de Lluís Romero

La Vall de Sant Daniel, el 1983, en plenes obres de la variant. Foto de Lluís Romero

Han hagut de passar vint-i-un anys perquè finalment el clam popular en contra de la variant de Sant Daniel que reclamava l’N-II per l’autopista sigui una realitat. El dimarts 2 de juliol es va obrir al trànsit l’accés a l’AP-7 per Vilademuls, que completa la circumval·lació de Girona per l’autopista fins a Fornells. Aquella reclamació era tan òbvia que tard o d’hora s’havia de fer realitat. La solució provisional de desviar l’N-II per Sant Daniel, que aleshores va tenir una forta oposició, va suposar una inversió de 60 milions d’euros, per una obra que s’ha dit que estava mal feta, amb un impacte brutal sobre el medi i uns efectes irreversibles. L’alcalde del moment, Joaquim Nadal, va quedar sol defensant aquell projecte. Error o no, a partir d’avui s’ha esmenat.

El posat de Felip VI

 

Foto de Manel Lladó

Foto de Manel Lladó

Felip de Borbó, convidat per l’Ajuntament de Girona, va venir a la ciutat l’abril del 1990. L’equip de govern socialista de l’època va aconseguir que per primera vegada un Borbó ostentés el títol de príncep de Girona. Tot un èxit! Vint-i-quatre anys després, un altre consistori gironí no ha revocat aquell acord, però ha deixat clar que la ciutat no és monàrquica. Ahir, poc més de sis-cents gironins van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a l’ara rei Felip VI. Un rei a qui el 2009 un grup d’empresaris influents van fer costat amb la creació de la Fundació Príncep de Girona. El nou rei, en la seva primera visita a Catalunya, va parlar en català, sense reconèixer els atacs que rep aquesta llengua per part de l’Estat. Cap gest. Només un posat.

 

*Apunt publicat a El Punt Avui el divendres, 27 de juny, coincidint amb la visita de Felip VI a Girona

Socialistes emprenyats

El secretari d’organització del PSC a les comarques gironines, Ignasi Thió, i la viceprimera secretària del partit a Girona, Glòria Plana, han renunciat a tots els seus càrrecs orgànics, i en

Foto: Joan Trillàs

 diferents ajuntaments els socialistes voten mocions a favor del dret a decidir. No es pot parlar de revolta. El que està passant a les files del PSC gironí aquests dies és senzillament l’expressió del descontentament d’una part de la militància. El no oficial del partit al dret a decidir no és una posició unànime. La militància, a poc a poc, i amb un degoteig constant, fa gestos per evidenciar el seu enuig i la divisió al si dels socialistes catalans. No hi busquem un bàndol sobiranista i un altre d’oficialista. Es tracta de la defensa d’uns principis democràtics del socialisme català. Apostar pel dret a decidir és apostar per la democràcia. Apostar pel contrari, és ben lícit i democràtic, però va en contra de l’exercici d’un dret bàsic.

A tota màquina

No hi ha qui els aturi. El partit del govern a l’Estat va llançat, i fa tots els possibles perquè els indecisos votin a favor de la independència de Catalunya. La política del Partit Popular en contra de Catalunya no és nova, i no es produeix com a reacció a l’onada independentista. El PP va portar al Constitucional l’Estatut que havien aprovat democràticament el Parlament i els catalans. Alguns dels dirigents populars eren darrere el boicot als productes catalans, com sembla que alguna cosa tenen a veure també amb el dubtós informe policial contra CiU que ha publicat el diari El Mundo. Fa pocs dies ens volien escagarrinar amb vols d’avions de l’exèrcit i després ens anuncien desgràcies pitjors que les set plagues d’Egipte si ens separem d’Espanya. El darrer capítol l’ha protagonitzat la delegada del govern espanyol, en portar als tribunals els alcaldes de Figueres i Girona perquè van contractar els trens per anar a la manifestació de la Diada a Barcelona. Aquesta política espanyola grollera i maldestra l’únic que fa es posar més llenya al foc de la màquina de vapor d’un tren que ens porta cap a la independència.

Mercenaris

Lluis SerratSer mercenari, segons les definicions que he trobat en el diccionari, suposa treballar per un salari, obrar solament amb vista a un sou, o estar inspirat per la sola consideració del guany. D’aquesta manera, la majoria de ciutadans que fan una feina remunerada, d’una manera o altra se’ls ha de considerar mercenaris. Ahir algú es va referir a Joan Pluma com a un mercenari de la política pel fet de deixar el càrrec de regidor del PSC i acceptar ser un alt càrrec a la conselleria de Cultura del govern de CiU. En la política, passa com en la resta de feines, un banc fitxa a un alt executiu d’un altra entitat o un club de futbol, al davanter d’un altre equip. Tenim el cas del fitxatge d’un professional de la política. En tot cas, el debat hauria de ser si estem d’acord a professionalitzar la política i si acceptem que aquests professionals podran conèixer prou bé els problemes de la vida real.

Viure al Barri Vell de Girona

Perquè Girona es pugui vendre com una ciutat de postal amb els suposats beneficis que això comporta sovint hi ha inconvenients. No es fàcil acceptar que et diguin quin tipus de persianes pots posar al balcó, de quin color les has de pintar, o que envellir el paisatge urbà et suposi un cost econòmic que no pagaries si visquessis en un altre barri. Tots recordem les protestes de fa uns mesos per la decisió de l’Ajuntament de repintar les cases de l’Onyar. Està clar que tocar determinades coses del Barri Vell provoca que els interessos de la gent que hi viu topi amb la normativa prevista únicament per a aquest sector. Estem d’acord que hi ha d’haver uns criteris que s’han de complir per evitar que a la llarga es faci malbé l’encant d’aquesta part de la ciutat. Sovint, però, es troba a faltar per part dels responsables municipals la mateixa sensibilitat que s’exigeix als soferts veïns.

Foto: Dani Vilà

Estufes

L’Ajuntament de Girona ha estat un dels primers de Catalunya que reglamenta l’ús de les estufes a les terrasses dels bars i restaurants a l’aire lliure. Llàstima que aquesta normativa respongui únicament a raons tècniques i de seguretat i que el consistori gironí no vagi més enllà. A França, les estufes al carrer van originar un intens debat entre els restauradors i les associacions ecologistes que consideren aquests aparells una despesa energètica contradictòria amb les mesures d’eficiència i estalvi que s’estan promocionant des dels governs per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera i frenar el canvi climàtic. A casa nostra, cap administració no s’atreveix a qüestionar-ne la idoneïtat malgrat que s’omplen la boca amb mesures per la defensa del medi. Potser el proper pas serà posar aire condicionat, perquè ja em diran si no és una bajanada escalfar el carrer en ple hivern.