L’N-II per l’autopista

La Vall de Sant Daniel, el 1983, en plenes obres de la variant. Foto de Lluís Romero

La Vall de Sant Daniel, el 1983, en plenes obres de la variant. Foto de Lluís Romero

Han hagut de passar vint-i-un anys perquè finalment el clam popular en contra de la variant de Sant Daniel que reclamava l’N-II per l’autopista sigui una realitat. El dimarts 2 de juliol es va obrir al trànsit l’accés a l’AP-7 per Vilademuls, que completa la circumval·lació de Girona per l’autopista fins a Fornells. Aquella reclamació era tan òbvia que tard o d’hora s’havia de fer realitat. La solució provisional de desviar l’N-II per Sant Daniel, que aleshores va tenir una forta oposició, va suposar una inversió de 60 milions d’euros, per una obra que s’ha dit que estava mal feta, amb un impacte brutal sobre el medi i uns efectes irreversibles. L’alcalde del moment, Joaquim Nadal, va quedar sol defensant aquell projecte. Error o no, a partir d’avui s’ha esmenat.

L’N-II a la francesa

Un dels inconvenients més importants del tram gironí de l’N-II és la quantitat de camions de gran tonatge que hi circulen cada dia. Després d’anys de reivindicacions, tot just ara algú s’ha adonat que si es prohibís o limités el trànsit de camions per aquesta via, potser no seria ni tan urgent ni tan imprescindible fer-ne el desdoblament. El govern català i Foment treballen en un acord per obligar els camions que fan les grans rutes internacionals a passar per l’AP-7, millorant d’aquesta manera el trànsit a l’N-II. L’escull ara és veure com es compensarà a Abertis el fet que els vehicles afectats gaudeixin d’alguna bonificació. No ho acabo d’entendre. Si es tira endavant aquesta mesura, el que fem és aplicar un sistema que fa dècades que funciona a França, on els camions estan obligats a circular per les autopistes, sense cap mena de compensació. Com sempre, ens limitem a copiar dels altres i a sobre ho fem tard i malament.

La pastera del TAV

Un dels llocs més agradables que hi ha a Girona és el passeig Canalejas, just a la riba de l’Onyar, entre la plaça Independència i la zona de la Copa. És un espai tan bonic que l’Ajuntament de la ciutat hi vol fer millores, perquè ciutadans i visitants en puguin gaudir millor. Un gran projecte, que costarà gairebé un milió d’euros, tot i que no acaba de convèncer els veïns. Però a alguns gironins els xoca que es millori allò que ja està força bé si la ciutat té, absolutament trinxat, un cèntric espai, un immens solar, el que havia estat el parc Central. Es tracta d’un magnífic parc urbà convertit en l’autèntica pastera de les obres del TAV a Girona. Un espai, avui amagat als ulls de tothom, enmig del qual s’ha plantificat l’acabada d’inaugurar estació “provisional” del TAV. Es pot ocultar a la ciutat en què s’ha convertit aquell magnífic espai verd? Els veïns de la zona i del barri de Sant Narcís diuen que els van arrabassar el parc, i no saben si mai en recuperaran cap engruna. El TAV ja és una realitat, però els veïns, quatre anys i mig després, continuen patint dia i nit unes obres que han arruïnat el comerç a la zona. Contemplen atònits i amb certa enveja altres projectes com el de Canalejas.

Santi Vila

Benvolgut conseller i alcalde, com a figuerenc no puc deixar de felicitar-lo pel seu

Foto: Manel Lladó

nomenament. I de mostrar alhora la meva satisfacció perquè en una comarca com l’Alt Empordà, que històricament ha estat maltractada en matèria d’infraestructures, veiem com una gran oportunitat que el conseller de Territori i Sostenibilitat conegui bé i hagi patit aquests dèficits que des de fa anys aguanten els empordanesos. Només per citar alguns exemples, tenim: l’enllaç nord de l’AP-7 a la ciutat de Figueres, i la necessitat de desdoblar l’N-II des de la Jonquera a Tordera, o trobar-hi solucions alternatives; el corredor mediterrani; la posada en funcionament del TAV sense deixar que es deteriorin encara més les connexions ferroviàries de rodalies i mitja distància, per no parlar del pas a nivell de la carretera de Roses i el traçat subterrani del tren. No el vull pas atabalar, però sàpiga que estarem expectants amb la seva obra de govern.

El baixador del TGV

Foto / Manel Lladó

L’alcalde de Figueres i l’alcaldessa de Vilafant van ser ahir les màximes autoritats que van assistir a un fet històric: el pas del tren que ha trencat l’aïllament de l’Estat espanyol de la resta d’Europa. El fet ha passat pràcticament desapercebut en els mitjans de comunicació espanyols. El poc interès per aquesta línia internacional de l’alta velocitat i la manca de visió europeista d’Espanya va quedar ahir palesa. Just el dia abans, a València els reis presidien en un gran acte institucional la inauguració del nou TAV que uneix la capital del regne i València. Tot plegat, una mostra del model d’estat que tenim. Tot allò que té com a centre d’atenció Madrid, és important i hi aboquen esforços, diners i tot l’aparell propagandístic, encara que sigui una simple línia regional. Mentrestant, a Figueres, el TGV internacional te tractament de baixador, també pel govern català.

Els trens MD

El dia que es van substituir els obsolets i rònecs trens Catalunya Expres pels suposadament flamants i moderns MD (mitjana distància), vaig pensar equivocadament que finalment els usuaris del ferrocarril a les terres gironines, deixarien de ser considerats ciutadans de segona, i que per primera vegada fins i tot estrenarien trens. Algú va dir que aquests trens abans de venir a Girona ja havien circulat per altres terres de l’Estat espanyol. Cap novetat. Amb tot, algú pot pensar que no s’haurien de fer escarafalls del que va suposar una millora. El cert és que de mica en mica la cosa s’ha anat degradant (i no pels retards, que ja hem assumit que no tenen solució). En ple estiu hem passat tanta fred en els MD com la que passaven els nostres avis a l’hivern en aquells trens de fusta, i tenim un ensurt cada vegada que s’anuncia una estació a un volum exagerat.

Xantatge

Tots sabíem que el desembarcament de la companyia aèria de baix cost Ryanair a Barcelona tindria conseqüències per a l’aeroport de Girona, i no precisament positives. Aquest era el risc que es corria quan es van construir i equipar unes instal·lacions aeroportuàries a la mida d’una sola companyia, cosa que ens convertia en ostatges sotmesos als seus desitjos i exigències. També tots estem d’acord que la solució de viabilitat per a l’aeroport de Vilobí passa pel traspàs de la seva gestió al govern de la Generalitat. Mentre estigui en mans d’Aena, aquest aeroport no serà mai competitiu. El que no és admissible és que els responsables de la companyia aèria irlandesa, coneixedors de la situació, ara utilitzin la seva posició de privilegi a Girona per reclamar una reducció del 40% de les taxes i ho condicionin a la seva permanència a Vilobí. D’això, a casa meva en diem xantatge. (Foto Manel Lladó)