Sense Presses

És inevitable. No t’en pots estar. Quan s’està veient Beeing Julia no pots parar de trobar paral.lelismes amb altres pel.lícules ben conegudes com el clàssic All about Eve (Eva al desnudo) o la més recent del sempre discutit Almodovar, Todo sobre mi madre (i d’altres).

Trobo que és un problema per a l’espectador. És difícil gaudir un segon cop d’un saborós plat ja tastat fa temps… i més si estem parlant de Bette Davis, Ann Baxter, Cecila Roth, Mankiewicz o Almodovar. Es fàcil perdre un dels ingredients més importants per a mi que és la sorpresa del guió, els girs inesperats de l’argument..

És una mica el cas de Beeing Julia. L’Annette Bening en una de les millors interpretacions que li conec, transmet perfectament els sentiments d’una diva madura, faltada de sentiments autèntics i que viu de, per i únicament pel teatre. Però en tot moment, cadascun dels plans de la Julia Lambert, em porten cap a l’Eva en B/N que recordo de ja fa uns anys i, tot i que el desenllaç és molt contrari al de Mankiewicz, fins i tot l’actriu usurpadora ajuda a l’associació amb el suggerent nom de avE Crichton (!).

El mateix em va passar amb Todo sobre mi madre. Almodovar tot i posar el seu inconfusible segell (amb transvestíts, prostitutes i el seu particular inframón…) hi fa referències durant tota la pel.lícula. En són exemples el mateix titol i l’escena inicial en què el fill està veient “Eva al desnudo” per TV, fent un clar homenatge al clàssic.

Suposo que és inevitable que els cineastes sempre acabin incloent en les seves pel.lícules referències a d’altres obres, convertint-se en mitòmans o fetitxistes que ens evoquen una i altra vegada a idees ja expressades o vistes anteriorment… de fet, pensant-ho bé… tots fem el mateix, no ?. Algú (no recordo qui) digué que viure és recordar no ?