Tots tenim secrets o sentiments amagats que no hem explicat mai a ningú. Ni a la nostra parella, ni als nostres germans, pares, o amics. Són senzillament només nostres. Alguns poden ser més o menys importants, però tots són igualment inconfessables. Fins i tot, és possible que nosaltres mateixos els hà gim oblidat, o que per algun mecanisme desconegut, la nostra consciència ens els hagi descartat de la memòria. Què ens fa mantenir-los en l’anonimat ? És potser una barreja de por i vergonya a reconèixer obertament els nostres errors i mesquineses i que això faci augmentar la nostra ja prou gruixuda quota de d’imperfecció humana ? Sigui quina sigui la causa, sembla un comportament inherentment humà aquest de tenir secrets amagats.
El Michael Haneke utilitza aquest recurs a Caché per fer una crÃtica de la societat mitja europea. La manca de comunicació entre les famÃlies, aquesta forma de viure sense temps per a res, els prejudicis racials i classistes, i sobretot, la por a que alguna cosa ens pugui trencar el nostre status.
La pel.lÃcula aconsegueix crear un clima de suspens, angoixant, opressiu… el mateix que sent el Georges a mida que es veu obligat a recordar el seu passat i a acceptar obertament els seus secrets ocults. Juga a barrejar escenes de la pel.lÃcula amb gravacions de video, provocant sempre el dubte de si estem en temps real o en el passat. Un bonic recurs per recordar-nos que el passat sempre torna i que tard o d’hora ens haurem d’enfrontar amb els nostres records.
El final de la pel.lÃcula és d’aquells que queden oberts per tal que l’espectador pugui acabar el film amb els detalls que li agradi més. Per Haneke, la feina ja és feta i el que volia comunicar ja ho ha fet al llarg del metratge.
Si veieu la pel.lÃcula, perquè no em comenteu quina és la vostra interpretació final ?
