Paradisos i Presons
16 setembre 2006 per Dani Coll
Diferents mons, diferents cultures i distintes persones però presons similars i els mateixos somnis per recuperar els paradisos perduts.
I és que un màrtir palestí, una vídua índia i un vell cap d’una ètnia neozelandesa a punt de d’extingir-se tenen més punts en comú del que podria semblar a priori. Són potser més gruixuts els barrots de les presons imposades per un conflicte polític que les que obliga la religió o les més profundes creences i tradicions ? És més fàcil fer caure el mur de la intolerància que el del prejudici religiós ?
Aquestes són les preguntes que es fan els personatges de les últimes tres pel.lícules que he vist. Tots empresonats, en diferents cel.les, però tots cercant-ne la sortida.
Aigua, és l’última proposta de la trilogia de la directora Deepa Mehta. Destaca sobretot la seva ben treballada fotografia, retrat d’una Índia colonial pre-Gandhi i un conjunt d’actrius que expressen a la perfecció la trista vida de les dissortades vídues a la riba del Ganges. La història és una denúncia de la injustícia que viuen les dones (fins i tot avui en dia) quan són aïllades de la societat i rebaixades a una de les castes més baixes de la societat únicament pel fet de morir-se el seu marit. Tot i que Mehta ens ho explica des de diferents punts de vista -una nena vídua de només set anys, un brahman i una fervent religiosa també vídua- he trobat a faltar una mica més d’aprofundiment del problema.
La presó de Saïd a Paradise Now no és pas menys dura que la de la petita vídua Chuyia. Viure a la franja de Gaza i ésser palestí no deixa moltes opcions a la llibertat. És potser una presó més ideològica que no pas física, però igualment punitiva i injusta. Saïd, en un principi sembla triar el camí de la raó per sortir-ne, però desenganyat per les sucessives derrotes del diàleg i per redimir-se del passat del seu pare, finalment es deixa convertir en màrtir i triar el paradís que li ofereix la resistència. Al cap i a la fi, en les seves pròpies paraules : “…no tenim res més que els nostres cossos per lluitar per la nostra llibertat.”
Whale Rider, la pel.lícula de la neozelandesa Nikki Caro, ens proposa un tercer tipus de presó : la presó de la nostra consciència, dels nostres prejudicis. Koro, el vell cap maorí, és tot un exemple de com el nostre propi pensament i les nostres més íntimes creences poden portar-nos a perdre el nord i convertir-les en les cadenes de la nostra existència i dels qui més estimem. Amb la bonica faula de Paikea – el genet de les balenes- i una molt expressiva Keisha Castle-Hughes (Pai), ens explica una tendra història familiar on els sentiments es contraposen. En aquest cas, el paradís es presenta en forma de balena i aconsegueix enderrocar els murs intransigents del Koro.
Us les recamano totes tres, tot i esperant que no hagueu de cercar cap paradís per fugir de cap presó.
