Sense Presses

Costa pensar i acceptar que hi hagi més d’una versió possible d’un fet. A la nostra cultura ens han acostumat a l’existència d’una veritat absoluta. D’una realitat inqüestionable i exacta. Per cercar-la, sovint fem ús de testimonis i jutges, investigadors i advocats, culpables i víctimes, però sempre intentant arribar a aquest Sant Graal que és la Veritat del que va succeir. Hem de trobar una explicació concreta, unívoca i precisa del passat, tot i que molts cops sabem que no serà ni fàcil i sovint ni tan sols possible.

A Rashomon ens trobem amb les diferents versions contraposades dels protagonistes en un cas d’assassinat d’un home, que mor després de presenciar la violació de la seva esposa per part d’un conegut lladre. Cada personatge més tard ens ofereix l’explicació del que ha passat i quina ha estat la causa i el culpable de la mort. El llenyataire, el lladre, l’esposa i, fins i tot el mort, per mitjà d’una mèdium ens exposen les seves veritats sobre el crim. Totes distintes, totes versemblants i totes certes almenys per als seus autors. “Els homes sempre menteixen. A vegades, fins i tot s’enganyen a ells mateixos.”, això és el que Kurosawa posa en boca d’un dels homes que està escoltant el relat dels fets del llenyataire, mentre espera que pari de ploure acompanyat d’un sacerdot. Aquesta visió d’una humanitat traidora, egoïsta i manipuladora de la realitat per acomodar-la a les febleses humanes es fa encara més clara quan el mateix personatge li pren la roba a un nadó que acaben d’abandonar i que descobreixen darrera una pared del porxo on són resguardant-se de la pluja.”… si no li prenc jo la roba, ho farà algú altra !” diu en descàrrec seu davant la reprobació dels altres, mentre fuig convençut de la correctesa del seu acte.

Davant aquesta visió decebedora dels homes, es deixa una porta oberta a l’esperança fent que el llenyataire aculli el nen a la seva família, juntament amb els seus altres sis fills. Les mirades del sacerdot i el llenyataire mentre aquest darrer marxa amb el nen en braços representen l’existència d’un sentiment profund als homes que tot i ser conscients de les nostres febleses, som capaços d’actuar i ésser millors.

Des del punt de vista cinematogràfic, el film va representar el descobriment del cinema japonès per occident. Va guanyar l’òscar al millor film estranger al 1951 i des de llavors, Akira Kurosawa (el director) i actors com Toshiro Mifune (el lladre) han estat seguits amb interés per la comunitat cinèfila.

Avui en dia segueix essent un gran clàssic amb un contingut totalment vigent i que cal veure per disfrutar de bon cinema.