Sense Presses

Ara que Plutó ha estat exclòs dels planetes del sistema solar, he pogut veure Esmorzar a Plutó (Breakfast on Pluto) del Neil Jordan, amb una tragicòmica Kitten també rebutjada i apartada d’una societat irlandesa dels 70, encara massa tancada i catòlica per acceptar segons què.

La pel.lícula recorda molt a “El joc de llàgrimes”, també del Jordan i en la qual era l’Stephen Rea (el mag en aquesta) qui no estava d’acord amb el sexe que la natura inicialment li havia assignat.

El millor del film és la interpretació del Cillian Murphy que amb una veu molt especial i totalment modulada al personatge interpretat, ens ofereix una meravellosa gateta. La banda sonora és també una de les coses destacables. Vells èxits dels 70 es van repetint al llarg del metratge i contribueixen a crear l’atmòsfera hippie i l’inframón londinenc en què es submergeix Kitten tot recercant la seva mare.

És notòria la frase de la Kitten cap al final i que resumeix una mica tot plegat : “… tot cercant la meva mare he trobat el meu pare”.

Us recomano que la veieu, no trobo que sigui una obra mestra, però sí que està construïda i interpretada amb molt rigor per tots els actors (els ja habituals en les produccions irlandeses) : Liam Neeson, Brendan Gleeson, Stephen Rea i el Cillian Murphy, i no decep en absolut.

Això sí. Si sempre val la pena veure les pel.lícules en la seva VO, en aquest cas és pràcticament imprescindible.