Sense Presses

Un gran clàssic del cinema.

Qui no l’hagi vista, no té perdó. Haver visitat Casablanca, conviscut amb el ciutadà Kane o passejat pels deserts àrabs amb el Lawrence, no és suficient. Cal també veure i gaudir dels cops del Truffaut, de la seva primera pel.lícula, iniciadora de l’anomenada nouvelle vague (sempre he trobat el terme una mica pedant).

Es diu que la pel.lícula és bastant autobiogràfica i que el Truffaut es sentia força identificat amb el Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel), fins al punt en què les seves primeres obres el tenen a ell de protagonista indiscutible. És ben cert que l’Antoine és tractat amb molta tendresa a tota la cinta davant els diferents cops que li dóna la vida i que fa que aquest finalment aconseguixi la llibertat desitjada, arribant al mar.

Direu que és un sentiment invers al que hauria de tenir, però a mi l’Antoine m’ha recordat el Salvatore (Jacques Perrin) de la meva estimada Cinema Paradiso del Giuseppe Tornatore. O és que potser el Tornatore també estimava l’Antoine ?