Sense Presses

Rosy camina plorant, sense rumb per la platja. El pare Collins, veient-la l’atura.

РRosy, ets feli̤ ?
– No, pare.
– Però.. què vols ara? què esperes de la vida ?
РNo ho s̩ encara, pare.

Amb aquestes paraules, la Rosy, la filla de Ryan de la memorable pel.lícula del David Lean expressa el pensament d’una noia jove perduda en un poble perdut a la costa oest d’una Irlanda ocupada pels britànics. Un poble massa tancat en les seves supersticions i prejudicis per a una jove que pensa en Beethoven i Byron i somia en un món molt més subtil i refinat que la feréstega costa irlandesa on li ha tocat viure. No sap què espera, ni què vol exactament, però desitja una vida romàntica, apassionada. Veu en el mestre del poble, qui li ha obert les portes del coneixement, l’únic ésser sensible a prop seu que la pot comprendre i l’idealitza fins casar-s’hi. Però aquest desig de cercar la passió la portarà a enfrontar-se amb tot i amb tots.

Els paral.lelismes amb la Madame Bovary de Flauvert, són més que evidents. De fet, Robert Bolt, el guionista i considerat coautor del film, va defensar en tot moment adaptar el més fidelment possible l’obra literària a la pantalla i fou aquesta la causa de les fortes discussions amb el Lean.

A banda del bon treball dels personatges, i de la fantàstica intepretació de la Sarah Miles, la pel.lícula té un altre personatge també protagonista que és el paisatge. La fotografia és senzillament meravellosa. Només començar, ja se’ns ofereix unes panoràmiques de posta de sol entre les muntanyes, els núvols sobre els verds prats irlandesos i acaba la seqüència introduint-nos la Rosy a qui el vent li fa perdre la seva umbrel.la des del capdamunt dels coneguts penya-segats de Moher. Les escenes a la platja, el camp de liles on arriben els dos amants a cavall, i sobretot, la tempesta, són fotografiades amb una perfecció i composició exquisides.

La pel.lícula va tenir una molt mala crítica en la seva estrena. Es va dir que era decepcionant i que no donava la talla de les anteriors pel.lícules del David Lean (Pont sobre el riu Kwai, Lawrence d’Aràbia i Doctor Zhivago). No hi estic en absolut d’acord. Caldria saber-ne les causes i els arguments, però a mi em sembla una meravellosa història d’amor i de lluita contra els perjudicis d’una societat tancada i mesquina.

Els que hàgiu vist Rompiendo las olas (Breaking the waves) del Lars Von Trier, suposo que hi trobareu un munt de semblances. L’Emily Watson està inmensa, però tot i fer una boníssima actuació, em quedo amb els ulls de la Sarah Miles.