Sense Presses

Suposo que arriba un moment en la vida de qualsevol persona en què ens adonem que el temps passa i que segurament, algunes de les millors coses que ens han passat ja no tornaran. És llavors quan qui més qui menys les rememorem i les idealitzem, i molts cops, fins i tot ens montem un temps i un món que potser no van existir, o si més no, no exactament d’aquella manera.

Sovint, aquest mirar enrera tant humà ha estat portat al cinema. Si Welles fou capaç de resumir-ho usant només una paraula (Rosebud), d’altres com el Truffaut ho han fet explicant-nos trapelleries escolars autobiogràfiques (els 400 cops), o aprofitant per fer homenatges al cinema com el Tornattore amb Cinema Paradiso, un títol que ja ens ho diu tot.

El John Ford a The Quiet Man també fa aquest exercici de retornar als orígens. Ens ofereix una Irlanda idílica, paradisíaca. On tot i tothom té una visió molt positiva de la vida: Verds prats, acollidores cases, cançons de taberna, trens que no han de complir un horari, polícies que tenen temps per apostar davant una baralla, capellans que mantenen guerres particulars amb la pesca o la boxa,… És un món que se’ns ofereix així. Sense problemes ni presses. Però d’altra banda, també és un món on les normes i tradicions són molt rígides i intenses. Una societat puritana i masclista que avantposa les tradicions i prejudicis als sentiments més intensos. És un món força preestablert, no hi ha massa lloc als canvis.

El John Ford evoca aquest món. Ens el retrata clarament i amb una fotografia, guió i diàlegs meravellosos que ens deixaran un somriure durant les prop de dues hores del film. El Ford fa el seu particular retorn als orígens. No a l’Irlanda de la seva infantesa (ja que ell no era pas irlandès), però sí a un temps que se’ns ofereix més sà, més passional, més autèntic i intens i també més injust i discriminatori.

Els que hàgiu pogut viatjar pels prats i costes de Connemara, Kerry i Donegal de la bonica Irlanda segur que també fareu el vostre mini-retorn a aquells dies. Jo, ja ho he fet.