Sense Presses

Tots ens creuem amb gats negres i gats blancs durant la nostra vida. Moltes vegades no els sabem veure, s’esmunyen darrera una porta d’un hospital o sota una teula del teulat sense que ni tan sols ens hàgim assabentat que eren allà. Algun cop, quasi bé mai, els percebem de cua d’ull i tot i no haver-los vist bé, ni distingit el seu color, sabem que han estat allí, que no els hem pogut copsar però que aquella ombra fugissera, aquell sorollós silenci, era un gat.

Entre els qui afirmen veure’ls sempre, n’hi ha que asseguren veure’ls sempre blancs, i d’altres, creuen que els gats negres només els són reservats a ells. Que fàcil seria un món tan previsible, determinista, simple. Sortosament, em sembla que ni ningú els veu sempre, ni tampoc cap té la sort o desgràcia que els pocs que veu siguin del mateix color.

El Kusturica ens explica una història de gitanos a la riba del Danubi on els gats blancs i negres es van creuant al llarg de la història amb els personatges explicats de forma caricaturesca pel director balcànic. Sense deixar de banda la comèdia (negra en bona part de la pel.lícula), aprofundeix en els sentiments universals de qualsevol col.lectiu humà : amor, supervivència, ambició, egolatria, generositat,… tot en una aquarel.la de relacions humanes on abunden els gats, alguns a primera vista blancs, d’altres negres en un inici, però tots acaben essent grisos.

El film ofereix una fotografia molt bona. Les escenes a la riba del Danubi són molt boniques i l’ús de grans angulars als primers plans dels personatges ens defineixen els seus caràcters de manera plàstica, afavorint el to grotesc, exagerant els seus trets i creant un món visual molt particular i intens. Les referències cinèfiles (Casablanca, 2001,…) que hi són evidents, i la banda sonora acaben d’arrodonir un film molt interessant.

Definitivament, he vist un gat blanc.