Sense Presses

Meravellosa. Impactant. Crua. Tendra. Sincera.

Aquests són alguns dels adjectius que se m’acudeixen per intentar definir El somni d’una nit d’hivern, del serbi Goran Paskaljevic, la pel.lícula que només fa uns quants minuts he tret de la pletina del DVD, mentre em prenc el primer cafè d’aquest matí de dissabte plujós.

Pensant-hi una estona més, em sembla que el que millor la defineix és que es tracta d’una metàfora, d’una subtil metàfora a tres nivells: el món complexe i interior d’una nena, el món d’un home turmentat pel seu passat i el d’una societat sencera aïllada i sense rumb.

Tot en 90 minuts de sentiments, rodats en digital, amb poc pressupost i actors que actuen sense cobrar honoraris, però amb tot el coneixement i tota la sensibilitat dels millors artesans del cinema.

Segurament hi haurà qui la trobarà fosca, crua, amarga i fins i tot pessimista. És cert que l’amargor hi és present, però jo trobo que és plena de vitalitat, de gent que es dóna segones oportunitats. Que creu en la redempció dels seus actes i els dels altres.

El final és dur. No hi ha dubte. D’aquells que generen opinions contraposades. A mi, personalment m’agrada. El trobo coherent amb tot el que s’ha explicat. En tot cas, trobaria molt interesant de contrastar opinions amb els que la veieu.

Us la recomano sense reserves. Per a mi, del millor que he vist darrerament.