Sense Presses

Segueixo revisant clàssics…

Recordant el centenari del naixement Luchino Visconti (1906-1976), he volgut reviure”Rocco y sus hermanos”, una visió de la Itàlia de la postguerra on una família immigrant del sud d’Itàlia (Lucània) lluita per tirar endavant en un Milà que menysprea els terroni com ells.

Hi ha pel.lícules que el pas del temps no els afecta. Tot i ser inmerses en èpoques diferents a l’actual o que siguin representatives de moviments culturals (neorrealisme), segueixen essent vigents, bones peces per gaudir-ne per primer cop o per repetir. És el que passa amb “Rocco..”.

El B/N és sensacional. La interpretació dels personatges molt intensa, sobretot les del germà gran (Simone) i la femme fatale (Nadia). Un Alain Delon jove, ens ofereix un dels seus millors papers (tot i que com a boxejador em costi una mica d’empassar), i una bellíssima Claudia Cardinale apareix en un paper secundari.

La pel.lícula se’ns ofereix en cinc parts, una per a cadascun dels personatges. No és gens casual. Cadascuna de les parts ens dóna una visió diferent de les coses, tal i com les veu o les sent el personatge corresponent. Simone és l’instint, la virilitat i alhora la bestialitat de la que pot ser capaç un home. Rocco és la generositat malaltissa, la ingenuïtat i la nostàlgia del temps passat. Vincenzo és el seny, la integritat, és l’únic que aconsegueix integrar-se totalment a la societat milanesa. Luca, el petit, és la possibilitat d’un món millor. L’esperança que la família pugui algun dia tornar a la seva terra i tenir una vida millor allí.

Us la recomano. És d’aquelles pelis que s’ha de veure.