Sense Presses

El primer que vaig pensar quan vaig acabar de llegir Bogeries de Brooklyn del Paul Auster fou que si em preguntaven de quin tema tractava, no ho sabria dir. Seguint una màxima que, a mi em funciona, de valorar una obra comparant-la o contraposant-la amb una altra, em trobava que ni tan sols sabia com començar. Sabia que m’havia agradat, però no trobava el patró. Vaig concloure que segurament l’única cosa que en podia dir era que es tractava d’un relat de la vida quotidiana d’unes persones corrents al barri de Brooklyn.

Aquesta reflexió m’ha tornat ara, en veure dues de les pel.lícules on el novaiorquès fa de guionista i fins i tot de director. Ambdues són poc convencionals. No segueixen tampoc patrons establerts, són difícils de definir. I és que a vegades, el que és més simple com narrar la vida de persones corrents esdevé el més complicat de definir, de valorar.

A Smoke també se’ns ofereixen diferents històries de gent corrent de Brooklyn que es van entrellaçant entre elles. Totes quotidianes, senzilles, simples, aquelles que molts hem viscut o coneixem qui ha viscut, i totes convergint en un mateix punt: la botiga de cigars de la cantonada, entre el fum de l’Auggie i els seus clients. El Harvey Keitel i el William Hurt fan unes interpretacions memorables. L’un, amb la seva veu rogallosa i el seu posat entre violent i filòsof, representa l’esperit més visceral del barri. L’altra, hi aporta la part intel.lectual, artística que també despren el lloc. Ambdós estan ben recolzats pel Forrest Whitaker. Un actor que a les diferents pel.lícules que li he anat veient, sempre m’ha agradat.

A Lulú on the bridge, a més d’escriure’n el guió, l’Auster s’atreveix a dirigir en solitari. També l’acció és a Brooklyn i l’interès es centra en les seves vides, però en aquest cas trobem un Auster diferent, més intimista, centrat en els sentiments i l’interior d’un saxofonista, l’Izzy, que interpreta novament el Harvey Keitel i acompanyat d’una fantástica Mira Sorvino, qui només amb les mirades dels seus dolços ulls ja fa mitja actuació. És aquesta una pel.lícula difícil d’interpretar. D’aquelles que deixen tot obert i és cadascú qui n’ha de treure la seva conclusió. Què és realitat, què és somni ? Fins ben bé als últims minuts del metratge, se’ns planteja una història lineal, però de sobte es trenca i ens fa replantejar tot plegat. M’ha agradat especialment en aquest film, la fotografia. El clima de les diferents escenes és molt ben definit utilitzant b/n o colors poc saturats en algunes situacions més misterioses i tenebroses i el color en d’altres que ho requereixen. La banda sonora també és molt ben aconseguida. No podia ser d’altra manera en una història que comença en un club de jazz.

Us recomano veure-les totes dues. Potser Smoke és on trobem l’Auster més autèntic, però Lulú també és interessant i val la pena.