Sense Presses

No tots els moments són bons per anar al cinema i disfrutar d’una bona pel.lícula.

Sovint passa que t’asseus a la butaca, comença la projecció i el seguit d’imatges i so que se t’ofereixen no t’acaben d’arribar. És ben cert que massa cops pot ser degut a films amb més pretensions que qualitat, però també és veritat que l’espectador ha de tenir l’actitud correcta davant allò que va a veure, ha d’estar en sintonia, copsar el ritme creatiu de l’obra i acoplar-s’hi. Sóc dels que creu que una pel.lícula ha de sorprendre, encuriosir-te i emocionar-te, però també hi hem d’estar predisposats.

Una mica és el que em va passar amb “Deseando amar” (In the mood for love) del Wong Kar Wai. Vaig anar al cinema sense saber massa el que anava a veure. No anava preparat per veure una peça tan subtil, poètica i a un ritme més lent del que estem acostumats i no la vaig saber valorar com es mereix. És ara, quan després d’un temps l’he tornat a veure, aquest cop a casa, i havent vist abans altres treballs (Chungking Express) del director de Hong Kong, que n’he pogut extreure més detalls i gaudir de la seva fantástica fotografia, música i garbuix de sentiments.

El més impactant del film és precisament aquest ritme, aquest compàs. A ritme de vals del principal tema de la banda sonora, amb unes escenes on tot és equilibrat : la llum dels diferents ambients, l’expressió dels amants, els colors dels seus vestits,… Wong Kar Wai ens explica una història d’amor diferent, plena de matisos, de detalls, ambientada en com vivien els xinesos de Shangai al Hong Kong dels anys 6o.

Com a aficionat a la fotografia que sóc, també trobo destacable la creativitat i composició dels diferents plans, la precisa il.luminació de les escenes, utilitzant el color i les textures de forma magistral com a mitjà que reforça els sentiments que ens vol mostrar. És interessant saber que tot i que l’acció representa que és a Hong Kong, no hi ha cap exterior rodat allí. Els exteriors són filmats a BangKok, on el Wong Kar Wai explica que va trobar carrers vells que recordaven més als anys 60 de Hong Kong que no pas l’estat de l’actual ciutat xinesa. També apareix el temple d’Angkor Vat, al final de la pel.lícula.

En quant als intèrprets, tant la Maggie Chung com el Tony Leung són dues celebritats a Xina. Dels millors actors que hi ha. El Leung és un actor habitual en els treballs del Wong Kar Wai. En paraules seves, està totalment adaptat a la forma de treballar del realitzador fins el punt en què no li molesta en absolut el fet que aquest sempre rodi les seves pel.lícules sense tenir un guió acabat. És una de les característiques del seu cinema (Entrevista d’Isabel Coixet a Wong Kar Wai).

Us recomano doncs, que la disfruteu relaxadament, entenent que té un ritme diferent. Això sí, veieu-la sense presses.