Sense Presses

Alguna cosa sembla estar canviant al cinema nord-americà per què, Clint Eastwood (per a mi sempre serà en Harry) juntament amb l’Spielberg (el rei de la crispeta) s’atreveixin amb una superproducció com és Cartes des d’Iwo Jima en japonès i amb subtítols per al gran public americà…

Trobo que és curiòs com sovint els grans mites de Hollywood, a mida que es fan grans, tenen ganes de deixar de fer concessions al pati de butaques de diumenge a la tarda i es decideixen per aprofundir més en els continguts dels seus projectes. No és una conducta generalitzada, però sí que en alguns casos com el del Clint es fa evident aquesta actitud. Fins i tot, l’Spielberg ho intentà (encara que per a mi, sense èxit) a Salvar el soldado Ryan i Inteligència artificial (el projecte que el gran Kubrick mai no va poder completar).

Ara bé, també és cert que a vegades passa a l’inrevés. Us expliqueu perquè en Tim Burton amb pel.lícules innovadores com Eduardo manostijeras, Big Fish o La nòvia cadaver va fer una remake tant patètic d’un clàssic (difícilment superable) com El planeta de los simios ? O el també tristament famós remake de Psicosis del Gus Van Sant ? … Intueixo que tot plegat és perquè cada dia (a ells també) els cal “fer bullir l’olla”, però artísticament no deixa de ser patètic.

Tornant a Letters from Iwo Jima, no és que la trobi una obra mestra, però sí que li reconec aquest mèrit i aquest esforç. S’intenta donar una visió no maniqueista i humana de l’enemic americà i es centra més la narració en els sentiments i la vida dels soldats que no pas en els trets i explosions. L’enfoc és més en les conseqüències socials i personals del conflicte que no pas en la resolució d’aquest, com potser d’altres directors com Oliver Stone s’haurien centrat.

La qualitat de la fotografia de Letters from Iwo Jima – sospitosament semblant a Salvar el soldado Ryan- és destacable. L’ús dels grisos i colors tant poc saturats (Clint, piques l’ullet al kurosawa ?) afavoreixen l’abstracció i permeten puntualment dirigir l’atenció de l’espectador a motius que es vol destacar (en són exemples les banderes japoneses, les explosions, les medalles del Kuyobashi quan arriba a la platja…) . La música del Niehaus, tal i com ja s’aconseguia a Unforgiven (Sense perdó), és molt ben realitzada i inseparable del guió. Especialment bonic el tema principal de la banda sonora.

Res més a dir. Esperem que el Clint segueixi millorant i que Mystic River, Million Dollar Baby i ara aquest projecte siguin només un començament.

Salut Clint !