Sense Presses

Seguint el paral.lelisme amb Proust que se’ns proposa a la mateixa pel.lícula, Little Miss Sunshine és un compendi de sis històries personals a la recerca del temps perdut, del que cadascú creu que és essencial a la vida; d’allò a què els humans dediquem constantment els nostres esforços : la recerca del que pensem o sentim que és la nostra felicitat.

Aquesta felicitat és això, personal i subjectiva. Hi ha tantes definicions de la felicitat com persones : la de l’Olive és ser reina de la bellesa, la del pare aconseguir vendre el seu mètode de 9 passes, la del fill ésser pilot, la de l’oncle triomfar en el blues i seguir amb la seva parella. Viure intensament els seus vicis seria la de l’avi i, la de la mare, la simple acceptació del present, d’allò que li ve donat.

El fet que aconseguim arribar a aquest èxit és complicat. Les febleses, defectes i manca de talent – qualitats ben humanes – són les dificultats que els personatges que se’ns presenten han de superar i, tot i que podríem dir que, efectivament, cap d’ells assoleix les seves fites inicials, a la seva manera, aconsegueixen quelcom més important : acceptar-se a ells mateixos, conèixer les seves limitacions.

Aquesta és la interpretació que faig d’aquesta divertida comèdia, irònica i caricaturitzada fins a l’extem d’una familia corrent als USA que inicia un viatge de més de mil quilòmetres en la seva vella furgoneta per arribar a complir el somni de la més petita de la casa : ser Little Miss Sunshine. Les seves vides desestructurades, amb greus dificultats econòmiques i de relació personal, practicants d’una alimentació pèssima; afectats per tot tipus de manies i d’altres transtorns psicològics, fan que els espectadors veiem aquests personatges amb una certa simpatia, condescendència davant les seves mancances. Ens cauen simpàtics. Tot i que segurament amb la majoria de les seves opinions i forma de vida no hi estiguem d’acord, la història aconsegueix que ens involucrem en les seves vides, almenys durant els 101 min del metratge.

Des del punt de vista artístic, a banda del guió (per a mi el millor) no hi ha res que destacaria especialment. Les actuacions són totes correctes i la fotografia i la música també són efectives. Posats a demanar, el final podria haver estat una mica millor, sense fer tant evident la lliçó que se’ns proposa. (La conversa de l’oncle i el fill gran a l’espigó, a la platja, ja trobo que és el punt culminant i resumeix el sentit. )

En definitiva, una bona pel.lícula per ajudar-nos a reflexionar una mica sobre nosaltres mateixos, les nostres fites i les nostres limitacions.