Sense Presses

Tots necessitem algú, fins i tot per a què ens acompanyi en la solitària vida que hem triat voluntàriament.

Vies creuades (The Station agent, 2003). de Tom McCarthy.
Peter Dinklage, Patricia Clarkson, Bobby Cannavale.

Un nan que tria una vida ermitanya, una dona deprimida per la mort del seu fill, un jove vital lligat a un lloc i feina que no li agraden, una bonica noia que es queda embarassada d’un xicot que no se l’estima i una nena negra grassoneta que se sent sola, entrecreuen les seves vides al voltant d’una antiga estació de trens a New Jersey.

És aquesta la primera pel.lícula com a director de Tom McCarthy, i demostra una especial sensibilitat per la direcció d’actors. No es tracta d’un film innovador. La metàfora dels trens i encreuament de vies amb les diferents sensibilitats dels personatges és ja un tema tractat en d’altres ocasions, però sí que ho resol bé. Amb l’elegància i subtilesa necessàries per no caure en els tòpics i estereotips a què hauria estat fàcil recòrrer.

M’ha recordat una altra pel.lícula que vaig veure ja fa un temps al Truffaut :

Alguna cosa en comú (Garden State, 2004). de Zach Braff.
Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Ian Holm.

També una pel.lícula ubicada a New Jersey, d’un director novell com Zach Braff i on també apareixen trens.

I no acaben aquí les coincidències. També es tracta d’un film centrat en les diferents personalitats dels personatges. En aquest cas, la soledat no és produïda pel rebuig social (com pot ser el cas del nan a l’anterior) sinó per la mort sobtada d’un familiar, però l’amistat i la companyonia també actuen com a reactius per entrecreuar-se com vies de tren i trobar cadascú el seus camí.

Dues bones pel.lícules de dos directors que prometen i que fan creure en el cinema independent alternatiu americà.