Sense Presses

No m’entengueu malament. Res més lluny de la meva intenció que fer apologia de la violència. Mai de la vida. La considero una de les característiques pròpiament humanes que més negativament ens diferencia dels animals. Ens fa ser més salvatges i primaris que l’animal més ferotge que ens poguem imaginar. Sí que és cert però, que al llarg de la història del cinema hi ha hagut directors que amb les seves pel.lícules han intentat exemplificar les diferents formes de violència de què els humans som capaços. Han donat la seva visió d’allò que l’home és pot arribar a fer i, visualitzant-ho, ajudar-nos a comprendre de quina manera funcionen els mecanismes més corromputs de la nostra consciència, contribuint així a anul.lar-los.

Un d’aquests films que a mi sempre m’han impactat quan l’he vist és Straw Dogs (Gossos de palla – Perros de paja), Sam Peckinpah, 1971.

El creixent ambient agressiu que anem percebent al petit poble anglès on van a viure un professor matemàtic i la seva actractiva esposa, esclata amb diferents formes de violència cada cop més salvatges fins arribar al punt àlgid de l’assassinat.

Són especialment destacables els mecanismes o desencadenants (d’altra banda, no justificants) d’aquesta violència extrema : les insinuacions i provacions sexuals de la dona, el sentiment d’inferioritat viril del marit contraposat amb el menyspreu dels primaris vilatans respecte la intel.lectualitat del matemàtic i tot un conjunt de mesquineses i prejudicis ancestrals que ens submergeixen en un espai oprimit del que només l’esclat violent sembla ens pot alliberar.

El més admirable de la feina de Sam Peckinpah amb aquest film és la capacitat de mostrar-nos tot allò que detestem, que no ens agrada de la condició humana, aconseguint però que no siguem capaços de tancar els ulls, que estiguem interessats en saber com acaba, a quin punt s’arribarà, quin serà el desenllaç per molt macabre i morbós que aquest intuim pot ser. Es compren doncs, que fos aquest un film censurat i maleït durant força temps pels sectors més conservadors, especialment per les escenes de la violació.

Al mateix any, 1971, es projectà també una altra peça de l’estudi de la violència humana que s’ha convertit ja en un clàssic : Clockwork Orange (La taronja mecànica), del genial Stanley Kubrick.

La violència gratuïta, inexplicable – i precisament per això, més terrible encara – de l’Alec i els seus hugs (“drugos”) és aquí comparada amb la violència de què és capaç d’exercir una entitat col.lectiva superior com és l’Estat, amb els seus mecanismes i mètodes legals.

Amb la perfecció fotogràfica i visual habitual del cinema de Kubrick i amb la recreació d’un món imaginari amb una societat similar a la nostra, se’ns explica la història d’ultraviolència d’uns joves contra els sectors més febles de la societat i com aquests són “curats” i reinsertats pel sistema a la societat utilitzant mecanismes d’una naturalesa tant o més violenta i agressiva que el que es preten solventar.

Ambdues dues grans pel.lícules recomanables sempre i quan s’entengui que poden ferir sensibilitats de l’espectador si no es coneix a priori què intenten explicar.

I a vosaltres ? Quines pel.lícules us han trasbalsat per la seva violència ?