Sense Presses

Macaroni !

És el millor que es pot dir després de veure Me and you and everyone we know (2005), de Miranda July, una artista digital que fa ús del cinema com una eina més per expressar els seus sentiments.

Quan surten els títols de crèdit i no saps definir exactament si la pel.lícula t’ha agradat o no, ni tampoc no trobes en poques paraules com definir el tema principal de la història, és llavors quan trobo que els més de 100 mins. han valgut realment la pena. En aquest sentit, estic gairebé segur que coincidirem els que la veieu.

La forma que té July de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos és brillant. L’extravagància i excentricitat de les situacions i personatges és impactant i sorprenent. Els petits trossets de vida – tots carregats de poesia i simbolisme – ens són explicats prenent en tot moment el punt de vista interior de cadascun dels protagonistes. I és aquesta forma de narrar, en primeríssima persona, el que m’ha agradat més del film. Dóna un aire fresc, una modernitat poc usual al cinema actual, tot i que, en alguns moments – no ho negaré – pugui semblar pretensiós i, fins i tot, potser per algú, una mica snob.

De tota manera, Miranda no sembla voler alliçonar-nos de res. A través del fill petit, a les darreres frases de la pel.lícula, el missatge és clar :

– […] per què ho fas això ? (a l’home que està donant copets amb el cantell d’una moneda a un senyal esperant el bus)
– per res, només per passar l’estona.

No us la perdeu.