Sense Presses

No sé si us passa a vosaltres, però no aconsegueixo mai atrapar la llista de pel.lícules que tinc annotades per veure algun dia !

Tot i que quasi bé cada setmana veig un parell de films, sempre vaig afegint títols a la llista a mida que amics me’n recomanen o després de llegir alguna referència o crítica en alguna revista i això fa que en comptes de disminuir, la cosa vagi en augment. I si hi sumem que els clàssics a vegades els deixo una mica oblidats, em trobo que pel.lícules com Contes de Tokyo (Tokyo Monogatari, 1953) de Yasujiro Ozu, em queden – immerescudament – pendents massa temps.

Tots els elogis que he llegit d’Ozu i en especial d’aquesta pel.lícula (sempre a la part alta de les llistes de les millors pel.lícules de tots els temps) fan justícia al títol i em fan adonar de la quantitat de maneres d’entendre el cinema que em falta per descobrir i gaudir.

El tema central d’aquests Contes de Tokyo és la vellesa i el canvi generacional de pares a fills. Una visió neta i lliure de sentimentalismes de l’interior de dos ancians que viuen una vida rural i tranquil.la, i que després de visitar al seus fills a la ciutat, s’adonen de com ha canviat el món i en particular els seus fills. També s’hi pot veure una clara crítica a un món que cada cop és més orientat a l’eficiència industrial i menys a la família (poca cosa ha canviat des del 1953…) dins una societat que pateix encara els efectes de la guerra i que provoca en els vells una nostàlgia per les tradicions ancestrals que temen caiguin en l’oblit.

Una bona pel.lícula, un gran clàssic per veure com el cinema pur necessita de ben poca tecnologia si el que es vol expressar és ben pensat i realitzat.

Algunes referències :
Contes de Tokyo a Sessió Contínua. Valentí Sanjuán.
Yaujiro Ozu. El País, 21-11-2003.
Cineclub Sabadell. Ozu i Contes de Tokyo.