Sense Presses

Deixaríeu que el vostre fill compartís tres dies amb un exconvicte acabat d’escapar-se de la presó, fugint de la persecució policial per totes les carreteres secundàries d’un Texas dels anys 60 ?

A priori, no sembla pas la millor companyia ni la manera més convencional d’educar un nen de 8 anys. Però, a vegades, les coses poden no ser el que semblen…

A Un món perfecte (1993) de Clint Eastwood (sempre dic que m’agrada molt més com a director que no pas com actor), se’ns plantegen dubtes molt raonables, mostrant-nos la profunda humanitat de què hom és capaç, malgrat les situacions difícils que s’estigui vivint i els pocs recursos de què es disposi. El nostre món, lluny de ser un món perfecte, és ple d’equivocacions i d’errors que fan que les coses no siguin senzilles com haurien de ser. Tots som fruit de les nostres circumstàncies. De l’atzar i també de les decisions que anem prenent durant la nostra vida, i aquestes – algunes encertades i d’altres errònies – seran les que determinaran el nostre futur. I això és el que el petit protagonista d’aquest film haurà de descobrir tot de cop, en només uns dies.

Després de la inoblidable Sense perdó (Unforgiven, 1992), el vell Eastwood presentava al 1993 una història on també els delinqüents posseeixen una humanitat sovint més gran que la que podríem jutjar d’antuvi. Un expresidiari capaç de robar i matar quan li és necessari i a qui la policia està assetjant, però que prioritza fer viure experiències desconegudes pel seu jove “company” de fugida o ballar una vella cançó d’Orleans que li fa recordar la seva infantesa, ja es veu que és una persona especial i que no es tracta d’un simple criminal.

Una bona pel.lícula que l’amic Sergi Costa em va recomanar l’altre dia mentre parlàvem de cinema i dels seus projectes futurs com a guionista i escriptor. Gràcies Sergi, i bona sort !

Feu cas a en Sergi, no us la perdeu !