Sense Presses

Si ara fa més de 15 anys, Clint Eastwood amb Sense Perdó feia el seu homenatge particular al western i ens recuperava un gènere que semblava obsolet i perdut, i l’Ang Lee fa un parell d’anys ho arrodonia trencant esquemes amb Brokeback Mountain, ara els Coen – mitjançant un Sheriff frustrat i en clara decadència – aporten la seva visió d’un país on el western ha quedat ja com a part del passat, on els valors purament americans han canviat per deixar pas a un món on els principis han pràcticament desaparegut.

Després del seu sorprenent i particular estil de narració de Mort entre les flors, Sang fàcil, El gran Lebowski i, sobretot, Fargo, els germans tornen a recuperar la seva essència amb No country for old men, una pel.lícula que afegeix tocs de thriller psicològic i de suspense a un western modern.

Amb una fantàstica fotografia (sobretot als primers minuts) i una bona direcció d’actors, aconsegueixen explicar-nos una història a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. Es va saltant d’un personatge a un altre sense perdre el fil narratiu, fent-nos entendre què ha succeït a partir del seu comportament sense que decaigui el ritme, si més no, fins al final de la cinta on trobo que no es fa justícia al bon guió i no es tanca de la forma rodona que mereixeria el film.

Gràcies a un Tommy Lee-Jones ideal en el seu paper (recorda molt el seu personatge a Els tres enterraments de Melquíades Estrada) i un Javier Bardem que (sense voler desmerèixer la seva capacitat d’actor) deu un 80% dels premis aconseguits a l’esfereidora caracterització del seu personatge, la pel.lícula guanya en qualitat i mereix la majoria dels premis que ha rebut.

Una bona pel.lícula. Molt recomanable, però malgrat tot, encara em quedo amb la frescor de Fargo.