L'Apartament
14 maig 2008 per Dani Coll
Després de “Ningú no és perfecte” (Some like it hot, 1959), Billy Wilder ja s’havia desfogat de les seves ganes de comèdia esbojarrada amb diàlegs i acudits bruts i proposava “L’Apartament”: una comèdia dramàtica on l’humor i la ironia seguien essent els seus emblemes però aquest cop al servei d’una profunda crítica a la societat empresarial americana del moment.
Ja a les primeres seqüències del film, se’ns presenta la colossal asseguradora on treballa Baxter com una màquina opressora i generadora d’una forta jerarquització on l’individu només té valor pel càrrec que representa a l’organització i on, un solitari i gris oficinista únicament serveix pels favors que pugui oferir als seus superiors, en aquest cas les claus del seu apartament. Aquesta visió omnipotent de les empreses sobre els treballadors i de les diferents relacions laborals que això generava, fou un dels temes dels últims anys 50 als EEUU, especialment a les grans ciutats com New York. L’altre gran tema que ens proposa el film és el de l’adulteri vist com una pràctica habitual que, lluny de ser vergonyosa, és tractada pels personatges com un símbol diferenciador de l’estatus o jerarquia aconseguida i justificant el seu masclisme. (En boca de la mateixa Kubelik (Shirley MacLaine) : “ Si t’enamores d’un casat, no et posis rimmel”).
Des del punt de vista artístic, novament el treball de dos grans genis com el Wilder i Iz Diamond, donava un guió meravellós, ple de diàlegs enginyosos i amb un tractament dels personatges ric i matisat. L’ús de diversos símbols que es poden veure al film (mirall trencat, un espaguetti a la raqueta, espray nasal,…), esdevenen metàfores sensacionals que ajuden a definir de forma elegant els caràcters de Baxter i Kubelik.
Les interpretacions de Jack Lemmon i Shirley MacLaine són magnífiques. Amb aquest paper, Lemmon construia definitivament la seva imatge d’actor especialitzat en personatges perdedors i patètics però alhora entranyables i tendres i es convertia en un dels actors fetitxe (i gran amic) de Wilder. Per la seva banda, la jove MacLaine, esdevenia definitivament una estrella de Hollywood i consolidava així el seu caché després dels seus darrers papers (especialment a “Com un torrent” (Some came running) de Minnelli).
La fotografia de la pel.lícula també és destacable. El fantàstic tractament del b/n a càrrec de Josep LaShelle (autor també de Laura, d’Otto Preminger) i algunes de les escenes, com la de la immensa sala d’oficines i els efectes de l’espray nasal de Baxter, seran sempre recordades a la història del cinema.
Una magnífica pel.lícula, i tal com deia el gran Alfred Hitchcock : “el cinema es pot resumir en dues paraules : Billy Wilder”.
… i si en teniu ganes, aquest dijous 15 de maig a les 20:30h a l’espai de CinemaFòrum de la Biblioteca de Salt la projectem. Us hi esperem !
