Sense Presses

Ahir, al Cinemafòrum de la Biblioteca de Salt, vam veure La ley de la calle (Rumble fish, 1983) de Francis Ford Coppola.

Tot i que havia llegit (i ara sé) que és el clàssic de referència en les pel.lícules de lluita de bandes urbanes, encara no havia vist aquesta pel.lícula que és tractada amb un blanc i negre exquisit, només trencat pels colors vius dels bonics rumble fishes finals.

Coppola, porta al cinema una novel.la de Susan E. Hinton, ambientada en una ciutat industrial d’Oklahoma als anys 50 on ens mostra un conjunt de personatges atrapats, sense sortida, desorientats per (tal com es diu al film) haver nascut a un costat del riu. Una història de llideratge de bandes, mesclada amb una recerca infructuosa d’objectius vitals amb la nostàlgia dels temps passats que ja no tornaran. I tot vist des dels ulls d’un jove encara idealista, un germà gran que ja no veu futur ni destí i una societat que no els concedeix cap oportunitat de sortir-se’n per arribar a l’oceà.

Un reguitzell d’actors esplèndid on cal destacar : Mickey Rourke (en el paper de la seva vida), Matt Dillon, Nicholas Cage, Dennis Hopper, Diane Lane, Tom Waits, Larry Fishburne i, fins i tot, una nena de 12 anys anomenada Sofia Coppola (amb pseudònim Domino).

Del Coppola, segueixo quedant-me amb El Padrino com la seva obra mestra, però ara hi afegeixo aquest bon film que, juntament amb Apocalypsis Now, són el que més m’agrada de l’italo-americà.

Us deixo algunes frases de la pel.lícula :

– “El noi de la moto regna” (Pintat a la paret)
– Saps ? si has de guiar la gent, primer has de saber cap on vols dur-los
РD̩u meu, quant temps em queda ? Em queden 35 estius. Pensa-ho : 35 estius.
РFins i tot les societats m̩s primitives senten un respecte innat pels bojos.