Sense Presses

Vull ser idiota.

Si més no, vull ser tan idiota com en Pignon, un dels protagonistes de la divertidíssima El sopar dels idiotes (Le dîner de cons, 1998), una pel.lícula francesa que, malgrat les bones crítiques d’arreu on s’ha projectat i els consells de diversos amics (gràcies Helena !), l’havia deixat pendent durant tots aquests anys.

Personatges com Pignon o Lars (recordeu Lars and the real girl ?), el nan de Vies Creuades o fins i tot, el commovedor Elling, et fan rumiar si no són tots ells molt més lúcids que no pas la majoria de gent amb una aparença més socialment acceptada com a normal. Darrera la seva excentricitat o aparent absurditat, si som capaços de superar els nostres estereotips, descobrim persones tendres i profundament més humanes i amb sentiments més purs que no els hauríem suposat a priori.

Una mica és el que passa amb aquesta fantàstica comèdia francesa. No podreu deixar de riure, no pas de, sino amb Pignon. Darrera l’anècdota dels seus escuradents i aparença distreta, la seva acaba demostrant ser la manera més saludable d’afrontar la vida. Si més no, de la forma més divertida.

No us la perdeu si la vau deixar passar ! Visca els idiotes !