Sense Presses

Aquest dijous passat, al Cinemafòrum de la Biblioteca de Salt, vam estrenar el Cicle Revisem els Grans Directors amb la fantàstica El Quart Manament (The Magnificent Ambersons, 1942), presentada de forma molt completa i interessant pel crític de cinema Ramon Girona.

Orson Welles, el genial i hiperactiu realitzador nordamericà, després de Ciutadà Kane, retornava novament a la nostàlgia i a l’inexorable pas del temps i del progrés en la seva segona pel.lícula per la RKO.

Malgrat que el final va ser canviat i el metratge retallat per la productora (el mateix Welles sempre expressà el seu disgust amb el montatge final, en el qual no participà completament degut a que ell era absent rodant a sudamèrica) el cert és que, vist ara, els Amberson és tot i així una peça deliciosa que no té res a envejar a la seva famosa predecessora.

Fins al punt, que són moltes les connexions entre ambdues obres. Artísticament, en totes dues, la nostàlgia pels moments feliços que ja no tornaran, la descripció del nou ordre de coses que s’obre pas i una certa tendència a descriure la mesquinesa humana, són clarament comunes. I tècnicament, el contrast del b/n, els contrapicats i plans seqüència evocant els inicis al Mercury Theater, identifiquen l’estil innovador i agosarat de Welles .

Un gran film que segueix aguantant bé el pas del temps i que té moments inoblidables. Si no l’heu vist, aprofiteu per gaudir d’una de les seves millors pel.lícules.