Sense Presses

M’ha agradat, però no m’ha emocionat. Trobo que Vicky Cristina Barcelona queda força lluny dels bons treballs del Woody.

Crec que la intenció del Woody era fer una comèdia lleugera, sense més pretensions que entretenir i de passada fer-nos reflexionar sobre les relacions sentimentals vistes d’una forma més oberta. En aquest sentit, no decep; però, acostumats a la genialitat del director de Brooklyn, amb diàlegs irònics i intel.ligents on es barreja la tragèdia amb allò còmic, aquesta pel.lícula deixa una mica insatisfet.

És innegable que, amb una fotografia suau de tons càlids i plans curts i uns protagonistes molt atractius, aconsegueix transmetre una gran càrrega de sensualitat a diferents moments del film, però tot i que esboça una interessant intenció de dibuixar-nos dues maneres (la de la Vicky i la de la Cristina) d’entendre l’amor i la vida, no arriba a aprofundir-hi prou per emocionar.

Em fa por pensar que el director s’estigui fent gran i que cada cop es deixi portar més pel món de la indústria perdent així la seva autenticitat. Valguin com exemples els primers minuts de la pel.lícula on es fa una concessió excessiva al recorregut per la ciutat i també la repetició constant dels tòpics (us proposo l’exercici de comptar quants cops es diuen les paraules Barcelona, Gaudí i vi durant tot el metratge).

Personalment, aquest Woody més banal, més mundà no m’atreu tant : enyoro Manhattan, les crisis d’identitat, la culpabilitat, les relacions de parella, els psiquiatres, fins i tot els jueus (!) i també la barreja de tragèdia i comicitat. Woody torna !