En aquesta ocasió, el gran Billy Wilder treballava en el guió amb Raymond Chandler ( famós per les seves obres de gènere policÃac) per aconseguir uns dià legs brillants, tan bons com ho serien més tard els que escriuria fent parella amb Brackett o Diamond, els seus companys habituals de guió.
El film és una peça de rellotgeria on tot encaixa a la perfecció. L’ús de la veu en off que en mans d’altres directors podria haver estat un handicap, Wilder en fa virtud i aconsegueix fer-lo fil conductor de tota una trama amb un ritme narratiu que no decau en cap moment.
Juntament amb un Fred McMurray, que fa el gran paper de la seva vida i una Barbara Stanwyck, que per mi és potser el punt més feble del film, destaca un genial Edward G. Robinson, qui sempre he pensat que sembla haver nascut amb “cara de personatge de cinema negre”.
Si no l’heu vista, no us la perdeu. Als que ja la coneixeu, reviseu-la gaudint novament del seu guió i el seu fantà stic b/n, tant com el mateix Alfred Hitchcok qui en acabar de veure-la va enviar un telegrama a Wilder on deia : “A partir d’ara, el cinema s’escriu amb dues paraules : Billy Wilder.”