Sense Presses

Encara que amb força (massa) setmanes de retard, finalment he pogut veure Gran Torino, la darrera pel.lícula del Clint Eastwood.

M’ha agradat molt. En Clint cada cop és millor director, fins al punt que a algun dels seus clars referents com John Ford estic segur que no els desagradaria pas signar algun dels seus treballs.

Deixant apart la seva etapa d’actor amb Harrys i Spaghetti westerns, com a director fa un cinema que, a banda d’entretenir, socialment té moltes coses a dir. Les seves són històries senzilles, de personatges quotidians però sovint atormentats pel seu passat.

Alguns dels temes recurrents al seu seu cinema com la violència, el patriotisme o la religió, són menors davant un tema que s’hi repeteix constantment (quasi bé de forma obsessiva) com és el de les relacions pare-fill. A Un món perfecte, la tendresa del proscrit amb el seu petit rehen acaba en un final molt emotiu. A Mystic River, els febles esdevenen injustos perdedors i els forts malgrat els seus pecats, els guanyadors. A Million Dollar Baby, la seva particular relació entrenador-pupil acaba essent una crua reflexió sobre l’eutanàsia. Fins i tot a l’aparentment bèl.lica Cartes des d’Iwo Jima hi podem trobar un fort component familiar.

També ara a Gran Torino, on el vell excombatent deixa de banda la seva xenofòbia i racisme per redimir-se davant uns ‘fills adoptius’ a priori odiats, el pes del film és igualment basat en aquests personatges que necessiten refer les seves relacions filials, afectives.

Tot plegat, juntament amb la seva passió per la música dels seus films, molt sovint signada per Lennie Nieuhaus, fan del seu un cinema bell, entranyable i intemporal.

Gràcies Clint.