Sense Presses

Si una cosa es pot dir del cinema de Michael Haneke és que no deixa indiferent i aconsegueix remoure les consciències de tothom, deixant-nos sempre en un estat de shock, d’incomoditat i obligant-nos així, com en una mena de teràpia, a reflexionar al voltant del que pretén explicar-nos. Amb els temes de les seves pel.lícules, majoritàriament de caire social o antropològic, excava amb força el terra de la nostra raó intentant fer-nos arribar al fons, però sempre deixant que sigui responsabilitat de la nostra intel.ligència decidir si volem arribar-hi o no.

A Funny Games (2008),  un remake  que és una còpia exacta de la seva pròpia versió del 1997 però aquest cop orientat al gran públic, l’exercici és basat en la violència, en la crueltat de què som capaços els homes i de quina manera la gestionem. 

El que fa especialment interessant el film, no és aquesta narració de la violència d’uns joves desequilibrats (tema ja tractat a molts altres films), sinó la pregunta que Haneke dirigeix directament a l’espectador : Per què tens interès en seguir veient aquestes escenes tan violentes ? Si no t’agraden, per què no plegues ? No serà que tu també ets una mica com ells ? 

I aquesta provocadora pregunta ens la fa d’una manera fantàstica : en una escena, en produir-se un fet inesperat que podria millorar la situació, un dels joves es dirigeix a l’espectador i com si d’una gravació es tractés (de fet ho és, no ?) canvia el resultat dels fets rebobinant i desfent el que ha passat, com si ens digués : veieu com sou vosaltres qui domineu la situació ? Podríeu aturar-ho, però no ho feu.

Us recomano que la veieu. No és precisament una pel.lícula per veure en família ni tampoc un dia que estigueu baixos de moral, però sí que diu moltes coses i sobretot deixa moltes preguntes.