Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de forma errònia és millor que no fer-ho. (Hipàtia, entre 340-370 a 415).
Després de mesos d’espera, finalment he pogut veure Ágora, la darrera pel.lícula d’Alejandro Amenábar, presentada fora de concurs a Cannes 2009 i estrenada només fa uns quants dies a les nostres cartelleres. Amb un format de gran producció (més de 50 milions d’€ de pressupost) és una aposta molt atrevida per part del director espanyol, sobretot tenint en compte els temps que corren de crisi global i en especial al món del cinema, però no gens estranya per algú que es va donar a conèixer amb un film de terror (Tesis, 1996), va sorprendre amb la realitat virtual (Abre los ojos, 1997), es va doctorar internacionalment amb un clàssic de la intriga (Los otros, 2001) i que ens va meravellar amb la intimista i justa forma d’explicar la vida de Ramón Sampedro (Mar adentro, 2004). Tot projectes de géneres, temàtica i objectius ben diferents, però compartint aquesta personalitat curiosa, genial i captivadora d’explicar les històries a què ens està acostumant Amenábar.
En aquesta ocasió, amb algunes escenes de batalles d’impressionants decorats i innombrables extres, però alhora matisat amb moments on el ritme decreix per narrar de forma més reflexiva i detallada, ens explica els fets que se succeïren a l’Alexandria del segle IV d.c., on la seva biblioteca i l’escola matemàtica i filosòfica dirigida per Hipàtia estaven en el seu punt més alt, però on també el xoc de creences i cultures havien de canviar-ho tot per donar pas a un món diferent.
El millor del film per a mi és la clara voluntat que hi ha durant tota la cinta d’intentar fer pensar a l’espectador, de fer-lo reflexionar al voltant de les conseqüències a què porten el fanatisme i la intolerància en contraposició a l’amor pel coneixement que té Hipàtia, posant aquesta com exemple de com l’aprenentatge constant ens fa ser millors, més humans. L’afany irracional de poder i de moure les masses pels seus interessos que comparteixen pagans, cristians i jueus, contrasta fortament amb la profunda passió pel coneixement, amb l’anhel de trobar les respostes a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i on anem.
Artísticament, i deixant per descomptat la llarga i feixuga tasca de documentació que els haurà calgut a Alejandro Amenábar i Mateo Gil per construir el guió, m’ha agradat molt la serena interpretació de Rachel Weisz, qui dotada d’una bellesa clàssica i subtil gestualitat aconsegueix fer-nos imaginar com era una dona tan única i avançada al seu temps com fou Hipàtia.
Un bon film d’un bon director : un bon moment per pensar.
+ Opinions :
Martirologia d’una monja laica. Àngel Quintana.
Cel endins. Carlos Losilla
