Sense Presses

Sí, Woody. La cosa funciona.

Funcionen els magnífics monòlegs i diàlegs escrits amb la profunditat metafísica i sarcàstica de sempre, funciona el sentiment de trascendència i importància que tenen en les nostres vides les coses petites, quotidianes de cada dia, funcionen les relacions de parella com a sistema de recerca constant del propi jo, funciona l’etern i característic escenari de Manhattan i fins i tot funciona la combinació de boniques actrius i velles glòries per fer creïbles els personatges.

Tot sembla funcionar. A Si la cosa funciona (Whatever works, 2009), al lliurament d’aquest any del Woody Allen, tot torna a encaixar, a posar-se a lloc després de les ‘aventures’ britàniques i barcelonines. Recuperem els tics de sempre del genial novaiorquès fent novament gala tot el seu seguit de tòpics que l’han fet famòs arreu : la religió, la hipocondria, les relacions de parella, el sexe, l’amor…

Doncs, si tot encaixa, per què no m’ha acabat d’entusiasmar aquest darrer film ?  Doncs perquè penso que ja fa massa temps que en Woody no ens diu res de nou. Des de Deconstruint Harry (Deconstructing Harry, 1997), i exceptuant Match Point (2000), em sembla que Allen és en clara decadència artística (quina pena) i ens va repetint els seus arguments sense aconseguir sorprendre, emocionar. És tant el seu talent, que aconsegueix productes molt bons, impecables i divertits, però no en fem prou.

Potser el que passa al film (el mateix gest del protagonista al cartell sembla evidenciar-ho) és tota una declaració del que pensa Allen : què voleu ? això és tot el que tenia a dir-vos… i si la cosa funciona…