Sense Presses

“Si jo fos Déu, crearia aquest mateix món perquè així podria tenir-te a tu”.

Pot haver-hi un amor més gran d’un pare pel seu fill ? En un món sense esperança ni futur, on tot és mort, sense vida i on els pocs humans que queden lluiten deshumanitzadament com animals per sobreviure, trobo que no hi ha prova d’estimació més gran que la d’aquest pare, el qual sabent que no hi ha sortida, es manté ferm sense perdre l’essència que ens fa ser homes. La seva és una històra de supervivència seguint un camí, una carretera que sap que no els portarà enlloc, que únicament el permetrà continuar, seguir amb vida, per mantenint el “foc interior” que no vol deixar apagar de cap manera, malgrat totes les dificultats que viuen i que sap vindran.

Aquesta pel.lícula basada en la novel.la “The Road” de l’escriptor nordamericà Cormac McCarthy (Premi Pulitzer del 2007 i autor també d’altres obres portades al cinema com No country for old men), aconsegueix impactar l’espectador de la mà d’una fotografia sensacional, on el clima desolador producte del despertar post-nuclear ens deixa a tots amb el cor encongit.

Són especialment interessants les interpretacions de Viggo Mortensen, qui artísticament torna a abocar-se completament dins el seu personate tal i com ja ens té acostumats, del nen Kodi Smit-McPhee en un difícil paper per la seva edat, i la de Charlize Theron, la qual dóna vida a una mare amb uns sentiments difícils de digerir i que ens deixa amb ganes de més minuts de metratge per poder degustar la seva interpretació i comprendre millor el perquè de la seva decisió.

Una bona pel.lícula que segur us agradarà tot i que, en la meva opinió personal, té un final que malmet una mica la història desmereixent tot el que se’ns havia explicat fins llavors.