Sense Presses

A poques hores de la Cerimònia de lliurament dels Óscar d’aquest any, opino que la millor pel.lícula de les que es presenten és La cinta blanca de Michael Haneke, la qual espero que com a mínim no li discuteixin el premi a millor film de parla no anglesa.

I és que Michael Haneke, acostumat a impactar i incomodar a l’espectador disseccionant a les seves pel.lícules les raons de la violència humana, aquest cop ha sabut fer-ho de forma sublim, explicant-nos la història d’un poble protestant del nord d’Alemanya durant els anys previs a l’inici de la 1a guerra mundial.

La descripció d’una societat puritana, perfecta, idílica en aparença, va descobrint un món dominat per homes menyspreables, els quals per aconseguir els seus més baixos instints, no dubten en fer abús del seu poder inculcant l’odi, la revenja i la llei del més fort. La cultura del càstig físic, de la rigidesa i fredor de pensament, de l’aversió al feble i la intol.lerància al diferent, esdevenen un hàbit que perillosament es transmet als fills, qui el recullen com a filosofia de vida conformant un caràcter que més tard esclatarà de forma més violenta en l’edat adulta.

Certament, el film amb una fantàstica fotografia en blanc i negre – com si d’un personatge més es tractés – és un conte, una metàfora que intenta donar resposta al perquè tota una societat seguiria anys més tard les idees nacional-socialistes sense extranyar-se i assumint-les com a lògiques i verdaderes. El ritme i les diferents escenes estàtiques, en forma de retrat costumista podrien ser signades pel mateix Dreyer i el tractament de l’amargor i interior d’algun personatge recorden alguns moments al Bergman més funest. La direcció d’actors és magistral. Remarcable és la interpretació que el director austríac aconsegueix dels nens. Especialment, la dels aturmentats fills del pastor protestant, els quals únicament amb les seves mirades són capaços de transmetre’ns el seu món.

Una meravella de pel.lícula que si encara no l’heu vista ja podeu còrrer a veure. A banda de veure grans produccions espectaculars com Avatar, també hi ha d’haver moments per veure cinema en majúscules !