L’etern binomi desig-amor és un dels sentiments més portats a les pantalles de cinema. No per això deixen de captivar-nos les històries on les relacions de parella, l’erotisme i la gelosia s’emboliquen fins incomodar-nos, provocant que ens identifiquem amb els personatges fins el punt de valorar com a possibles els seus actes dins la nostra pròpia vida privada. I és que quan un film posa de manifest aquesta barreja de sentiments socials (o adquirits) amb els instints més primaris, aconsegueix activar el botonet dels nostres sentiments més Ãntims.
A Chloe (2009, Atom Egoyan), el director canadenc d’origen armeni (Ararat, Where the truth lies) fa la seva versió de “Nathalie”, un film francès de 2003 on Gérard Depardieu, Fanny Ardant i Emmanuelle Beart donaven vida al triangle sexual, aquà interpretat pels incombustibles Leam Neeson i Julianne Moore i la perturbadora Amanda Seyfried. Tot i ser un remake, el que és interessant d’aquest film és la manera com és explicada la història, els jocs de mirades entre les dues protagonistes, la voluptuositat innata d’Amanda Seyfried i, sobretot, la profunditat que aconsegueix Julianne Moore donar al seu personatge amb la subtilitat dels seus gestos i expressions.
Un film que s’estrena a les nostres pantalles (amb molt retard) i val la pena que tingueu en compte.
Com a anècdota negativa, Liam Neeson va haver d’acabar el rodatge de les darreres escenes dies després de l’enterrament de la seva esposa, Natasha Richardson.
